La batalla del silenci
Va passar a l’AVE. Vagó de silenci. Un tren vespertí de tornada a casa. El vagó ple d’homes. No vull prejutjar, però és xocant entrar en un espai en el qual soc l’única dona, em sobresalta. Em vaig asseure. Un senyor immens a la meva esquerra, amb ulleres i perilla, mirava a la seva pantalla plans d’algun artefacte que emetia ones. No em preguntin quin ni per a què.
Davant teníem els seients de quatre. Vaig treure l’ordinador, em vaig posar a escriure i aquí es va armar la grossa. D’una tauleta a l’altra, un home esbroncava un altre per contestar al seu mòbil. L’esbroncat es va aixecar i va sortir a la plataforma. Vaig seguir en les meves coses. El meu company va obrir un nou diagrama del misteriós mecanisme que estudiava. Al cap de poca estona, unes veus em van sobresaltar. El Venjador del Silenci renyava un segon passatger: «¡Aquí no es pot parlar!». I va afegir: «¡¿I aquesta cara?! ¡¿A sobre es posa
Tot i que es defensi una causa justa, hi ha estratègies que generen més indignació que pau
maco?!». Quina tensió. Per aconseguir silenci, el tipus estava disposat a ser un energumen. Va anar a més. El Venjador va amenaçar de «veure’s les cares» si el Burleta no deposava la seva actitud desafiadora.
VAM ARRIBAR
a Saragossa. Va resultar que el Venjador s’havia assegut en una plaça que no li corresponia. Horror, el seu veritable seient era just davant el Burleta. El va ocupar. Nova batussa. «¡Els peus! ¡Aquest és el meu espai!». «¿On vol que els posi?», va preguntar el Burleta. Vaig mirar el meu company. Si es barallaven, ¿em protegiria? Em sentia transportada a un saló del Far West en el qual el tiroteig podia esclatar en qualsevol moment i jo n’era només la pianista. Però ¡horror! Una sintonia espantosa i cridanera retronava. ¡Sortia del meu veí! Els seus 150 quilos de múscul es van estremir. No trobava l’aparell. El Venjador no va perdre un segon, ja estàvem en el seu punt de mira. «No et puc atendre», va xiuxiuejar el meu veí tremolós i va penjar. Em vaig eixugar la suor. Per sort ja anàvem per Guadalajara. Aviat la sorollosa batalla del silenci arribaria a la fi. Tot i que la causa era justa, l’estratègia havia generat més indignació que pau. Només gràcies a la temperància de la majoria, havíem evitat el desastre. Com passa en la vida.
☰