Som contradictoris
La tarda que el Betis va matar el Barça al Camp Nou vam saber que un equip pot anar líder i jugar habitualment bons partits, com el que va desplegar al camp de l’Inter, però que ni tan sols així deixa d’estar sempre al caire de l’abisme. El futbol d’altíssima competició és una eterna espasa de Dàmocles. Amb tot, un partit així en el campionat de Lliga fa mal, però pot acabar no sent transcendent, mentre que una tarda com aquella en una eliminatòria decisiva de la Champions trenca tot un any (n’hi ha antecedents molt pròxims) i converteix la resta de la temporada en una amarga discussió sobre si guanyar la Lliga i la Copa poden compensar la frustració de tornar a no ser els millors.
El Betis va venir en Lliga –per sort–, va repartir la seva cicuta i va tornar a Sevilla deixant el barcelonisme completament descol·locat. Hi va haver una mala coincidència: va ser el mateix cap de setmana en què Pep Guardiola va oferir el gran contrast. No només es va cruspir, amb senzilla facilitat i un futbol superior, el Manchester United de Mourinho, sinó que va convèncer a tothom que en 90 minuts el City havia guanyat una mica més de regularitat, versatilitat i consistència en la construcció del seu projecte d’equip. Aquí en aquells mateixos 90 minuts se’ns va descosir gairebé tot. Valverde feia una mica de pena: tenia únicament dues mans per tapar mitja dotzena de vies d’aigua mentre Quique Setién, un punyeter cruyffista, humiliava a domicili tota la supèrbia blaugrana.
Mal humor a la grada
Totes les contradiccions del Barcelona van quedar de manifest alhora. Els nostres bons jugadors aquest any no són eficients, perquè s’han convertit en éssers essencialment discontinus; espantava a la grada la frescor pròpia perduda possiblement pel cansament que provoca el gradual creixement de la mitjana d’edat; cruixia un esquema que depèn de la drogodependència de Messi, Piqué i Busquets ara que els dos últims lluiten com sempre però han perdut l’estat de gràcia com mai. Mentrestant, Messi s’enfronta a l’actual etapa de la seva vida més abocat que mai a desplegar saviesa i bellesa, però envoltat d’una sensació cada vegada més espessa i corrosiva que durant tota l’eternitat lamentarem no haver aprofitat millor en resultats la seva estada entre nosaltres.
Les contradiccions es multipliquen quan a tot l’anterior hi sumem un mal humor difús de la grada que de vegades vol jogo bonic, de vegades s’atreveix a tancar els ulls si el que hi ha és jogo victoriós, però sempre defensa la bandera del jogo tradicional, encara que sense aclarir-se. La grada del Camp Nou és molt sensual i a ella li agradava moltíssim com Neymar li feia l’amor de forma canalla, però, secret d’alcova, sempre el va mirar per sobre de l’espatlla i sempre va fer cara que desitjava relacions estables més convencionals i conservadores que les que li oferia el brasiler.
Ara que no el té, ara que els dies que ha faltat Messi ha hagut d’aplaudir un mitja tita anomenat Coutinho o l’honrat dependent treballador de grans magatzems que s’amaga al cor de Luis Suárez, aquesta grada fa tot tipus d’esforços per superar la seva nostàlgia de l’etapa amb grans aventures tot i que sap que mai aconseguirà oblidar. ¡És terrible aquest Barça que sempre té l’afició mirant cap enrere!
Un gran avís
Aquest any pot passar qualsevol cosa, però les cartes estan tirades, les tendències són les que són, i les coses apunten més aviat que el barcelonisme acabarà vivint un altre any de transició. Això fa mal, perquè en paral·lel es multipliquen les possibilitats que el City sí que vagi a aconseguir per fi el seu objectiu del doblet màgic i plusquamperfet utilitzant les armes que eren nostres.
Se’n va anar el Betis, no va passar res més, no va ser cap tragèdia horrible. Però van sortir a la superfície les limitacions d’un bon equip que s’està construint potser massa lentament i on l’acoblament de les peces és molt més rudimentari del sospitat. Hi ha curs per davant i allò va ser només un avís. Aquella tarda que el Betis va matar el Barça va quedar clar que hi ha clubs que juguen millor les nostres cartes. I va quedar clar que el City, en la distància, ens està fent molt mal.
☰