Márquez i Martín, en la dècada prodigiosa
El motociclisme espanyol, la millor escola del món, torna a acaparar la foto de l’any
Pot, sí, en efecte, no ens enganyarem, en l’últim gran premi de la temporada, celebrat sota la pluja, sobre l’aigua, amb tones de núvols foscos, lletjos, i davant de 97.201 apassionats aficionats, en un circuit com el de Xest, que sembla més un divertit escalèxtric que el circ on els gladiadors de cuir diluciden les seves baralles, no hi va haver espanyols a dalt de tot del podi. Sí, això només passa de tant en tant. Ahir sense anar més lluny.
Però, siguem sincers, estava ja tot decidit. Tot. Així que fixem-nos, que és el que hem de fer, en la foto final, en l’última imatge d’aquesta dura i llarga temporada, que va arrencar a Qatar i que ha acabat al costat del Mediterrani, amb temps nòrdic. Allà, a la foto dels campions, en plena recta, a les quatre de la tarda, hi havia dos immensos campions espanyols, Jorge Martín (Honda, Moto3), el baptisme de velocitat del qual ha sigut tremend, i Marc Márquez (Honda, MotoGP), que va camí, als seus 25 anys, de ser el més gran de tots els temps perquè, de moment, ja és el pentacampió de MotoGP i l’heptacampió del món més jove de la història. Al costat d’ells, l’italià Peco Bagnaia, el primer fill de la VR46 Acadèmia de Valentino Rossi.
Aquesta foto, amics, és una foto que s’ha anat repetint en l’última dècada, que és, sens dubte, la dècada prodigiosa, que, de moment, no sembla tenir final per més que els azzurri que prepara el Doctor amenacin de canviar aquest ordre, el que diu, el que demostra, que el motociclisme espanyol és el més gran, el millor i la més fructífera de les escoles. En els últims deu anys, dels 30 títols, 19 han tingut campió espanyol. En Moto3, on es comença, set de deu: Julián Simón, Marc Márquez, Nico Terol, Maverick Viñales, Àlex Márquez, Joan Mir i, sí, Jorge Martín. En Moto2, quatre de deu: Toni Elías, Marc Márquez, Pol Espargaró i Tito Rabat. I, en MotoGP, vuit de deu: Marc Márquez (5) i Jorge Lorrenzo (3).
ALT NIVELL Espanya, el seu exquisit i escollit campionat, internacionalitzat per la seva eficàcia i bona organització, ha demostrat que no només té quatre circuits (i entorns) prodigiosos, bellíssims, des de Jerez, que obre les portes a Europa,
fins a València, que les tanca amb la millor de les traques, passant pels sofisticats traçats de Motorland (Alcanyís, Aragó) i Montmeló (Barcelona), models a seguir, sinó que el seu planter és d’un nivell que ha sigut exemple a imitar, tant a Itàlia, Gran Bretanya com en multitud de països asiàtics, on viuen desesperats (especialment els japonesos, malais i indonesis) per trobar pilots joves que puguin fer-se amb els millors.
El que va passar ahir a Xest demostra que el Mundial de motociclisme, que la pròxima temporada canviarà de mans televisives a Espanya, passant de la caríssima i exclusiva Movistar MotoGP TV a la moderna i accessible Dazn (9,99 euros al mes), té en els joves pilots espanyols els seus més ferms candidats a tots els títols. És cert que ahir, davant dels ulls del món sencer, un noiet de 15 anys i 115 dies, el turc Can Oncu (KTM), va ser capaç de convertir-se en el pilot més jove de la història en guanyar un GP en el seu debut. Oncu va poder córrer amb menys de 16 anys (cosa prohibida) perquè el guanyador de la Red Bull Rookies Cup, el campionat de promoció més important, rep com a premi poder córrer amb els grans, sense ser-ho, sense tenir encara 16 anys.
CARRERA/Aquests SUSPENSIÓN DE LA campionats, d’on també va sortir, per exemple, el velocíssim Jorge Martín, són els que fan que els xavals, si compleixen les etapes, acabin convertint-se en pilots de MotoGP, protegits, potser, pels grans campions, com li ha passatal fi estilista italià, Francesco Peco Bagnaia, que, des de l’inici del Mundial, es va apropiar de Moto2 amb el mateix llibre d’estil del seu mestre, el gran Rossi, que ahir per poc no guanya, de nou, a Xest. No cal dir que el mirall de tots és Márquez, que ahir va volar pels aires després d’haver-se equivocat («si ho faig una de cada deu vegades que ho decideixo per instint, és un bon balanç») de pneumàtic posterior i no fer cas de les recomanacions dels seus tècnics.
Aquí es pot dir: la carrera de MotoGP era, de nou, com ja va passar a Sepang (Malàisia), per al gran Valentino Rossi (Yamaha), que, just quan havia assolit un espectacular Àlex Rins (Suzuki), que s’havia escapat com una bala a l’apagar-se els semàfors, i col·locat darrere d’il proffesore Andrea Dovizioso (Ducati), va començar a diluviar i van suspendre la carrera. En aquell moment, Rossi, que porta 460 dies sense guanyar, des d’Holanda-2017, rodava un segon per volta més ràpid que els seus company de fuga.
TERRES/
RODAR PELS I els estic parlant d’algú, Rossi, que partia des de la 16a posició de la graella de sortida. D’algú que, després de caure a Sepang (Malàisia) quan faltaven quatre voltes i liderava la prova, va demanar que amaguessin les cordes «ja que potser cometo una bogeria». Aquest Rossi va tenir ahir, de nou, les de guanyar, però va rodar pels terres, al mini gran premi a 14 voltes que es va organitzar després del diluvi. En aquesta mini carrera, Rins va seguir brillant i calculador, Pol Espargaró es va convertir en l’heroi del dia i de KTM, però il proffesore havia après la lliçó, va canviar el pneumàtic posterior i els va guanyar a tots des del principi.
☰
Marc Márquez HEPTACAMPIÓ DEL MÓN
«He demanat perdó al meu equip. No els he fet cas amb la roda a triar i he caigut. Tota la culpa és meva»
Pol Espargaró
PILOT OFICIAL DE KTM
«Soc feliç per la meva família i per KTM. L’última volta ha durat com un any. De veritat, ha sigut interminable»