Lucia Berlin Una mica més a prop
Emergeix un segon volum amb 22 contes de l’aclamada autora de ‘Manual per a dones de fer feines’ «La nostra vida mai va ser avorrida, sovint divertida i de vegades tràgica», rememora el tercer fill de l’escriptora
Dos anys després de l’èxit devastador de Manual per a dones de fer feines, els drets del qual van ser venuts a 30 països, emergeixen uns altres 22 relats de la redescoberta Lucia Berlin (Juneau, Alaska, 1936 - Marina del Rey, Califòrnia, 2004), una escriptora de mirada intel·ligent i personalitat magnètica. La nova col·lecció, Un vespre al paradís / Una noche en el paraíso (L’Altra / Alfaguara), es publica simultàniament als Estats Units i aquí, potser perquè la traducció en espanyol va ser una de les més reeixides del món. Els fills de l’autora han compilat, a més, un tercer llibre amb notes autobiogràfiques, cartes i fotografies, que veurà la llum a Espanya el pròxim octubre sota el títol de Bienvenida a casa.
El lector enlluernat per Lucia Berlin tornarà a disfrutar a Una nit al paradís del seu sentit de l’humor afilat, sense arribar al sarcasme, i de la seva sinceritat descarnada en una gavella d’històries inspirades de nou en els seus records, però aquesta vegada seguint l’arc cronològic. Li va tocar en sort una vida difícil i costa amunt, un pou sense fons on furgar-hi. Filla d’un enginyer i d’una mestressa de casa «freda, racista i alcohòlica», va peregrinar durant la infantesa per diferents enclavaments miners. Va viure a Xile, El Paso, Mèxic, Califòrnia i Nova York. Als 30 anys, ja havia tingut tres marits i quatre fills, tots homes. Els va criar sola lluitant contra un greu alcoholisme i alternant tota mena de llocs de treball precaris per tirar-los endavant –auxiliar d’infermeria, telefonista o dona de fer feines–, malgrat la dolorosa escoliosi de què patia. Separada del tercer marit, va aconseguir un lloc de professora a la Universitat de Colorado.
EXISTÈNCIA NÒMADA «La nostra vida mai va ser avorrida, sovint divertida i de vegades tràgica», confessa David Berlin, el tercer fill de Lucia Berlin, en una llarga conversa mantinguda a través de diversos correus electrònics des de la badia de San Francisco, on resideix «en una zona residencial molt avorrida» a l’est de la ciutat. Recorda una existència nòmada, d’apartament en apartament. De vegades, perquè no es podia pagar el lloguer, i durant un temps, en una furgoneta Volkswagen. «Quan vaig complir els 17 anys, ja havia viscut a 13 cases diferents. A més, viatjàvem molt. Suposo que d’alguna manera em va afectar, però no sé fins a quin punt», explica David, de 56 anys, que fa tres dècades que es va casar i només s’ha mudat dues vegades des que va contreure matrimoni. «He tendit a buscar l’equilibri potser en resposta a la precària estabilitat de la meva infantesa».
A través dels e-mails, David ajuda a desentranyar la troca familiar: Lucia Berlín es va casar a Nou Mèxic amb l’escultor Paul Stuttman, que la va abandonar amb un fill petit (Mark, el primogènit) quan el segon (Jeff) estava en camí. El 1958, va refer la seva vida amb el músic de jazz Race Newton, amb qui no va tenir descendència. Dos anys més tard, es va casar amb Buddy Berlin, també músic de jazz, enganxat a l’heroïna i pare dels dos petits (David i Daniel). «El meu pare va adoptar els meus dos germans grans; en realitat, va ser l’únic pare que van tenir».
Sola, mare soltera amb quatre fills per criar, l’escriptora es va refugiar en l’alcohol impel·lida per les circumstàncies i el patró familiar. Van ser els anys en què amagava les ampolles de
«Tot i que vam estar
al límit alguns cops, sempre vam tenir per menjar i vestir-nos», diu David Berlin
«No sabíem si eren les seves peripècies les que alimentaven la seva escriptura o al revés», recorda
bourbon darrere de la rentadora o es despertava a la gèlida sala d’un centre de desintoxicació. «Tot i que vam estar al límit diverses vegades, sempre en vam tenir prou per menjar i vestir», diu David. Els quatre germans se les van apanyar des de petits per aprendre a cuinar i fer la bugada. També es buscaven feinetes. «Jo vaig començar als 12 anys perquè vaig comprendre que no podia comptar amb la mare per als diners».
FAM PER LA VIDA « Tenia una fam voraç per la vida i l’aventura –prossegueix el seu fill–. Sovint ens preguntàvem si eren les seves peripècies les que alimentaven la seva escriptura o al revés». Almenys dues històries de l’antologia –això és, Nadal, 1974 i Caminant– refereixen sengles affaires més o menys autobiogràfics. «Davant d’un camí segur i fàcil, amb un resultat favorable però avorrit, i un altre camí fabulós i amb una meta incerta, Berlin hauria pres la segona», postil·la.
Tot i així, malgrat que l’alcoholisme la va desbordar, cap de la tropa Berlin recorda la seva existència en comú com una cosa tràgica, sinó a l’empara d’una mare afectuosa, intel·ligent i divertida. Es dona la circumstància que Mark, mort el 2005, un any després que l’escriptora, va deixar escrita una semblança de la seva mare que prologa Un vespre al paradís. I el que descriu és una existència elèctrica: «En família, tots vam aprendre a ballar a la platja, als museus, en restaurants i clubs com si fóssim els amos del lloc, en centres de desintoxicació i presons i gales de premis, amb jonquis, arlots, prínceps i innocents». Mark va heretar el seu talent però també la seva inclinació pels excessos.
Amb sis llibres de contes, no va aconseguir en vida el reconeixement i, no obstant, va perseverar. ¿Com diables se les apanyava per escriure? «Molt aviat, abans que ens despertéssim o bé després del sopar i fins a les tantes. Sempre estava escrivint, ja fos històries o cartes».
L’autora va morir el mateix dia en què complia els 68 anys d’un càncer de pulmó, i no ho va fer instal·lada al garatge de la casa d’un dels seus fills, com s’ha dit sovint. «Era un estudi al jardí de la piscina; havia sigut un garatge, però va ser bellament restaurat», aclareix David. Els últims mesos de la seva vida els va passar en un apartament a Marina del Rey, des de les finestres del qual podia contemplar el blau de l’oceà i continuar filant aquesta escriptura seva tan neta, sense ornaments ni melodrames. Com un cop de puny.