La meva vida és un llibre obert
El llibre inclou nous relats en què Berlin, que no decebrà els seguidors, surt als seus abismes
Quan Philip Roth va escriure la seva (premeditadament) fallida autobiografia, deia que volia atenir-se a «els fets». Com si la fidelitat al que és real fos una garantia de veritat. Però amb la veritat no es trafica, l’avisava Nathan Zuckerman en un memorable epíleg epistolar. El seu alter ego assegurava que les seves novel·les eren més autobiogràfiques que aquest fútil himne a l’objectivitat. La ficció era, doncs, més veritable que el document descriptiu, que la vida convertida en informe pericial d’accidents i danys col·laterals. Lucia Berlin va trobar una manera de donar la raó a Zuckerman: en els seus relats pot ser Lucia o Maya o Decca o Laura, o un observador privilegiat que pren notes a partir d’una realitat caòtica, i el lector mai sabrà distingir el que és autoficció del que són «els fets», potser perquè formen part d’una poètica que necessita explicar-se a si mateixa deixant-se arrossegar pels deliris de la subjectivitat, ancorats al relat d’una vida que va néixer de fàbrica dient-se novel·lesca.
FAMA PÒSTUMA La biografia de Lucia Berlin s’ha transformat en mite, gairebé en llegenda urbana. Escriptora clandestina llançada a la fama a títol pòstum, alcohòlica i malalta d’escoliosi, mare itinerant de quatre fills entre la bohèmia i l’acadèmia, va semblar viure perquè un dia parlessin molt i bé d’ella. Llegir els vint-i-dos contes d’Un vespre al paradís és sortir als seus abismes per comprovar que no hi ha precipici que no pugui salvar-se amb les paraules. Fins i tot en els relats més durs (La barca de la il·lusió, que evoca el retrobament d’un camell amb el seu marit jonqui en procés de rehabilitació, el músic de jazz Buddy Berlin, amb ella com a àngel de la guarda) fa l’efecte que Berlin no està en perill, com si l’instint de supervivència fos el seu segon cognom.
Dues alcohòliques (Les (ex)dones) parlen del seu ex comú, que està a punt de sortir de la presó, amb sornegueria, sense falses nostàlgies. I mentrestant, durant el rodatge de La nit de la iguana a Port Vallarta (Un vespre al paradís), l’amo d’un bar contempla la festa decadent de les estrelles submergides en sexe i tequila –Ava, la sempiterna Ava– amb la mirada neta de qui ha après a no jutjar els que s’ho mereixen.
La nova col·lecció de Berlin no decebrà els seus adeptes. La trobarem a ella, amb els ulls oberts com plats, en els relats d’infantesa i adolescència, capaç de topar amb moments epifànics en un joc d’apostes que fa olor d’estafa i de trobar un camí de tornada cap a la dignitat femenina en una edat massa primerenca per donar nom al masclisme. És admirable que tots els relats estiguin recorreguts pels corrents de l’amor, tot i que en moltes ocasions els homes que els habitin no siguin precisament de fer-se estimar, i és llavors quan la llum dels ulls de Berlin capta un gest que redimeix el món de la seva ignomínia. No és estrany que se l’hagi comparat a Grace Paley i Lydia Davis, perquè la seva prosa, de vegades de forma enigmàtica, s’atura en un moment poètic o un diàleg impossible per donar-hi voltes, feliçment, o suturar-lo amb un punt i a part. Són adorables les seves derives carverianes: allà hi ha, a Temps de cirerers florits, aquest carter que puntua, pertorbador, la rutina d’una parella que una frase final revelarà en crisi.
Imprevisibles, impulsius i càlids, aquests relats són una delícia.
La biografia de l’escriptora s’ha transformat en un mite, en una espècie de llegenda urbana