«Compartim més, però no tot és rellevant»
KATE MORTON Escriptora
És una de les autores supervendes més importants. Amb La casa Riverton i El jardín olvidado va aconseguir l’èxit internacional i amb les seves tres novel·les posteriors ha intentat mantenir-se fidel a un estil que beu de la tradició gòtica i l’estètica victoriana per explicar històries plenes de secrets i misteris protagonitzades per dones que desafien les convencions de l’època que els ha tocat viure. Ara Kate Morton torna amb La hija del relojero (Suma de Letras) disposada a reivindicar el seu tron de reina del best-seller aquest Nadal. Hi imbrica passat i present i utilitza múltiples veus per parlar d’art, amor i pèrdua, al mateix temps que es nodreix de la bohèmia del segle XIX i recupera la seva atracció pels objectes que viatgen a través de les èpoques i els secrets que sempre acaben revelant-se. — ¿Quines serien les claus fonamentals de La hija del relojero? —Reprenc alguns dels meus temes preferits, com el meu interès pel temps, de quina forma el passat es relaciona amb el nostre present. Tots els meus llibres exploren això d’alguna manera i en aquesta ocasió he intentat situar-ho com a base estructural. Tot i que amb el que més he disfrutat ha sigut intentant compondre petites històries a tall de fogonades que serveixen per resoldre l’enigma final.
— És una història complexa, amb anades i vingudes entre el passat i el present, i molts personatges. Suposo que deu haver sigut difícil articular-ho tot. — He escrit aquest llibre de manera diferent als anteriors. Sempre havia seguit un ordre cronològic però aquesta vegada no hagués funcionat. Necessitava tenir una visió panoràmica de tots els personatges per encaixar-los bé en el relat. Vaig començar fent esbossos de cada un i vaig anar alternant l’escriptura, de manera que tots van prendre vida alhora. — A totes les seves novel·les trobem fantasmes metafòrics, però aquí per fi n’hi ha a un de veritat.
— Tots els meus personatges han estat en lluita amb el seu passat en algun moment, d’allà aquests fantasmes que els turmentaven. Però en aquesta ocasió he pogut alliberar-me i incloure un esperit perquè em servia per unir els 150 anys de diferència que hi ha entre passat i present. El fantasma és testimoni de tot el que ha passat durant aquest temps i té una visió global de tot el que passa.
— Parli’m de les referències al món de l’art que trobem al llibre.
— Soc bastant hedonista a l’hora d’escriure i m’agrada introduir a les meves novel·les bona part de les meves passions. M’encanten els prerafaelites [a la novel·la els homenatja a través de l’Hermandad Magenta] i per això vaig situar l’acció el 1860. També volia reivindicar la figura de William Morris perquè va utilitzar l’art per reflexionar sobre la societat i el treball humà.
— ¿Què és el que més li interessa de l’època victoriana?
—Crec que guarda moltes similituds amb el moment en què vivim. Els victorians es van enfrontar als mateixos problemes que nosaltres referent a l’evolució rapidíssima de la tecnologia a la societat. Canvis massa bruscos davant dels quals no sempre se sap com reaccionar. Ells, a través de la industrialització; nosaltres, de la intel·ligència artificial. Però les amenaces són molt semblants.
— Un dels elements que mai falten a les seves novel·les són els secrets. ¿Creu que encara tenen cabuda en aquesta era de la sobreexposició?
— M’ho he preguntat moltes vegades. I he arribat a la conclusió que compartim molt més, però no tot el que es mostra és especialment rellevant. Crec que hi continua havent molt espai per a les zones ocultes.
— En els últims temps, la llista dels llibres més venuts està encapçalada per dones. L’any passat va ser Margaret Atwood i probablement aquest any sigui vostè. ¿A què creu que es deu aquest fenomen?
— Hi ha escriptores fantàstiques que escriuen llibres formidables. I cada vegada són més visibles i més llegides. És un tòpic, però hi ha més dones lectores que homes i probablement se senten més connectades, tot i que penso que el terme literatura femenina no té cap sentit. ¿Que existeix, potser, la literatura masculina?
☰
«El terme ‘literatura femenina’ no té cap sentit. ¿Existeix potser la ‘literatura masculina’?»