No era el jardiner, era Salvador Sobral
Salvador pintava Sobralo res a la no mansió hi de Marbella que Tele 5 lloga totes les setmanes perquè Bertín Osborne rebi amb carregosa ostentació els seus convidats (Mi casa es la vuestra). Quan va arribar per la porta, amb la seva particular i humil indumentària, semblava que arriba- va el jardiner en lloc de l’estrella de la jornada. A Sobral calia ha- ver-li preparat un paisatge menys aparatós. Unes golfes a Malasaña, posem per cas. Allà s’hauria pogut conformar un cli- ma televisiu molt més interessant, i més respectuós amb aquest emotiu i singular cantant. Però consolem-nos: al casalot hi havia almenys un piano. Ficat en calçador, I lo, Malikian, arrencar Sobral al costat es d’aquella però va va del posar aconseguir allà violí a estava. apara- tocar- d’Ara tosa escenografia i malbaratament d’opulència unes notes amb sentit, un petit recital que va co- mençar evocant Jorge Drexler (Se paró el reloj de arena, 730 días) i van acabar amb el tema que el va catapultar a Eurovisió, Amar pelos dois. De tot el que va parlar Sobral amb Bertín, quedem-nos amb aquest exemple de la relativitat de l’èxit: «Jo, Mar- bella la coneixia només de passada, camí de Màlaga, on vaig cantar i vaig tocar en molts bars i tuguris amb un públic de quatre gats que ni tan sols m’escoltaven».
UN CAMÍ INTERESSANT A LA CONSTITUCIÓ.– Manuel Milián Mes- tre ha advertit a 8TV que, llegint bé la Constitució, concretament l’artic- le 2, hi ha un passatge del qual es po- dria treure petroli sense necessitat de trencar res. En aquest article s’identifica Espanya com un Estat constituït per nacionalitats i re- gions. I assenyalava Milián Mestre: «Simplement amb una nota explicati- va complementària es pot desenvolupar aquest concepte assenyalant quines són regions i quines nacionalitats, i per tant amb drets diferents. Amb només aquesta nota, es desquadra absolutament l’uniformisme del cafè per a tothom». Té raó. Això ja ho va intuir Pasqual Maragall quan parlava de l’Espanya asimètrica. I molt abans, fins i tot Suárez, quan va dissenyar amb José Manuel Otero Novas, al restaurant Casa Gades (ho explica molt bé Gregorio Morán en la seva biografia de Suárez), una altra alternativa a l’empedrat uniformista. Allò no va sortir mai del restaurant. Em temo que ara tampoc.
☰