La ratera
«L’ obligació de tot Govern és mantenirse». Aquesta frase, segons la meva opinió escandalosa, és de la portaveu de l’Executiu, Isabel Celaá. Responia així, després de l’últim Consell de Ministres, els dubtes sobre la viabilitat de la legislatura en cas que el PSOE no pugui tirar endavant els Pressupostos Generals de l’Estat. Tinc els meus dubtes que mantenirse tant sí com no sigui una obligació. Tampoc tinc clar amb qui i per què es contrau l’esmentada obligació, en una democràcia en què es viu l’alternança amb normalitat.
En tot cas, el que ve a dir el Govern és que li és igual el recolzament dels independentistes. Si no pot tirar endavant els comptes, a cop de decret i a córrer. En el fons, és el més còmode per a tothom. Pedro Sánchez podrà buscar el suport puntual, entre d’altres, del PDECat i ERC quan sigui per treure iniciatives electoralment rendibles. De vegades sembla que el Govern ha optat per aquest camí quan ha vist que, fes el que fes, els nacionalistes catalans no afluixarien la corda.
L’Advocacia de l’Estat va reduir la seva petició de penes per als encausats i al jutge que havia de presidir el judici, de tendència conservadora, li han donat una puntada de peu cap a dalt. Tot això en ple procés de negociació dels Pressupostos. Potser som davant d’una casualitat, però no ho sembla. Fa la sensació que Sánchez va pensar que amb ell canviarien les coses. Ara arribo jo a la Moncloa i en lloc de ser un president sord i mut com
Mariano Rajoy, m’asseuré a dialo-
gar amb Quim Torra. Ja veuràs que bé. I no està resultant.
Perquè els independentistes, empesos pel seu públic, no poden vendre ja res que no suposi mantenir-se en el desafiament. I a més, ells també han de vetllar pels seus interessos en les pròximes eleccions. Quan un comença a parlar de llistes, és que ja es pressenten les urnes (legals) en l’horitzó. Sí que em sembla encertat que els socialistes s’asseguin a parlar amb Torra sempre que hi hagi oportunitat. És una obvietat, però els polítics estan per resoldre problemes i, per a això, és necessari dialogar fins a l’avorriment.
L’únic que li queda ja a Sánchez és deixar-se portar per Miquel Iceta a posicions del passat, quan el PSC defensava el referèndum. Jo ja no descarto res, perquè si alguna cosa ens ha ensenyat el president socialista és que es pot defensar una cosa fa mesos i la contrària ara, i tots tan tranquils. No obstant, continua fent la sensació que Sánchez es mou molt més que els seus interlocutors a Catalunya. Com a relat polític,
pot ser eficaç per a ell. Perquè, per allò de dir-ho tot, el missatge del líder del PP quan afirma que Susana Díaz porta en les llistes a Quim Torra, no s’ho creu ningú, francament.
Si realment el Govern està convençut que mantenir-se tant sí com no és una obligació, haurà de cedir més i més. Però, si de veritat volgués millorar la vida de tots, Sánchez convocaria eleccions per veure si els espanyols li amplien el marge de maniobra. Això és un neguit.