Apropiació cultural
De totes les bestieses que ha aportat a la societat la correcció política, la que més irritant em sembla és la teoria de l’apropiació cultural. L’està patint a les seves carns la pobra Rosalía, a qui alguns li neguen el dret a cantar flamenc per no ser gitana, ni almenys, andalusa. O sigui, que si ets de Sant Esteve Sesrovires, els puristes no et donen el carnet de flamencòloga. Suposo que si El mal querer hagués passat inadvertit, ningú s’hauria vist en l’obligació de posar Rosalía al seu lloc. L’enveja, ja se sap, és molt dolenta. Encara gràcies que Niña Pastori ha sortit en la seva defensa, reivindicant el dret de qualsevol a estimar la música que li surti de la nespra, a barrejarla amb el que li vingui de gust i a intentar fabricar una cosa nova per la via del còctel i el reciclatge.
Si mirem cap enrere, els exemples d’apropiació en cultural són molts. Gato Pérez va renovar la rumba catalana havent nascut a Buenos Aires. Els Rolling Stones, en els seus inicis, van entrar a sac en el r&b més negre que van trobar. Smash va aconseguir amb
El garrotín electrificar el flamenc i barrejar-lo amb el rock a base de guitarres de molt wah-wah. Els Pogues, uns xavals londinencs d’origen irlandès, van aplicar l’energia del punk al folklore de la mare pàtria. I cap va demanar permís, gràcies a Déu. Només David Bowie, que se les sabia totes, va definir el seu disc Young americans com plastic funk, reconeixent que, com que no era ni negre ni americà, només podia aspirar a un funk tan fals i tan brillant com les rumbes del Gato; és a dir, a una reelaboració intel·lectual d’una música basada en el sentiment i l’autenticitat. També els Gipsy Kings, gitanos francesos que a penes parlaven castellà, eren més falsos que un bitllet de tres euros, però era igual perquè eren divertidíssims i li agradaven fins i tot a Bruce Springsteen, com ara Madonna es declara fan de Rosalía.
La teoria de l’apropiació cultural no sembla tenir moltes aparences d’arribar a imposar-se. Si ho aconseguís, un negre no podria escriure una novel·la protagonitzada per un blanc ni un home una història narrada en primera persona per una dona. Al carall amb l’apropiació cultural i que tothom escrigui, compongui o rodi el que li demani el cos.
Ningú hauria posat Rosalía al seu lloc si ‘El mal querer’ hagués passat inadvertit