Bosch creua la plaça
L’encara líder d’ERC a l’Ajuntament de BCN viurà aquesta setmana el seu últim ple
Fa set anys, Alfred Bosch, que llavors en tenia 50, feia classes d’Història de l’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra i tenia «tots els apunts preparats per començar una nova novel·la». Ha escrit 17 llibres, entre els quals 10 novel·les. Aquells apunts, que s’havien de convertir en l’onzena, segueixen al calaix. Perquè Bosch va canviar de vida el 2011, quan Oriol Junqueras li va proposar implicar-se en política com el nou home d’ERC al Congrés dels Diputats. Així ho va fer: «Tot aquest camí l’he fet amb Junqueras i si el continuo fent serà amb ell. En cap moment em prenc a la lleugera les seves recomanacions».
Per convertir-se en el cap de files dels republicans a Madrid, Bosch va guanyar unes eleccions primàries a Joan Ridao. «He guanyat tres primàries. No n’he perdut cap», ufaneja. Per això resulta grotesc que acabés perdent la plaça d’alcaldable a Barcelona, que atresorava des del 2015, i que va reeditar per a les municipals del 2019. ¿I no perden les primàries tot el seu sentit quan no es respecta el resultat? «Cal buscar l’equilibri: ni un partit autocràtic ni un partit sense direcció», replica.
No se n’amaga: farà el que digui
Junqueras, avui pres. «El visito sovint. Li he escrit tres o quatre cartes». Va ser en una trobada amb Junqueras a la presó de Lledoners, el 10 de setembre, quan va acceptar llançar la tovallola: «Es va posar sobre la taula si jo seria o no candidat. Al final la decisió va ser que no». Aquell dia no es va parlar de contrapartides: «No vam parlar de cap sortida. Va ser després, en una altra reunió, el 18 de setembre, quan Junqueras em va dir: “Exteriors queda buit. Tu parles idiomes, has viatjat pel món, i m’interessaria que fossis allà”».
Per això, ara Bosch es disposa a travessar la plaça de Sant Jaume. L’actual conseller d’Exteriors, Ernest Maragall, el germà de l’alcalde olímpic, el socialista que es va fer independentista, serà el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona en les eleccions del 26 de maig. Les enquestes li atorguen opcions reals d’accedir al càrrec que ja va ostentar el seu germà Pasqual Maragall.
També les donaven a Bosch.
En una data pròxima per determinar, Bosch passarà a ser conseller. Abans, viurà el seu últim ple municipal a l’Ajuntament de Barcelona. Serà divendres vinent. Ja té ganes d’acomiadar-se. De tancar la seva segona etapa política. La que més l’ha apassionat: «A Madrid vaig estar molt bé. Les relacions van ser molt cordials. És una gran ciutat, m’agrada. Però treballar per a Barcelona és de les millors coses que m’han passat».
Per als Jocs Olímpics de Barcelona 92 va assumir la seva primera feina seriosa: «Vaig treballar per a la candidatura i l’organització. Vaig començar el 1984. Primer era el nen dels encàrrecs. Retallava articles, feia el resum de la premsa. Hi havia un despatx petitíssim muntat on ara hi ha l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El meu cap era Josep Miquel Abad. Encara tenim una amistat fortíssima. Vaig acabar de secretari general del comitè operatiu». Després va viure, «sempre menys d’un any», a Chicago, Londres, Rio de Janeiro, Johannesburg, Pretòria, Ciutat del Cap i Bordeus.
De l’Eixample a Ciutat Vella
El segon de cinc germans, creu que va néixer a la Clínica Quirón, però no n’està segur. De nen va viure a l’esquerra de l’Eixample, a Gran Via amb Comte Borrell. Quan es va emancipar, es va instal·lar a Sant Antoni. Als 80, va apostar per Ciutat Vella: «Alguns dels meus amics em deien que estava boig». Primer va viure en un pis del passeig d’Escu- dellers i després al carrer Ample, on segueix. «Estic molt content de veure el batec del cor de Barcelona». ¿Imagina la Barcelona emmurallada de fa uns segles? «Cada dia. En alguna de les meves novel·les em recreo en com seria l’olor. La gent vivia amb animals: ases, gossos, gats, vaques. El sistema higiènic no era l’actual. Al port hi arribaven galeres: es deia que s’oloraven abans que poguessin ser albirades. 300 paios lligats, fent-s’ho tot a sobre, amb el ranxo vessant per terra».
Va viure a Madrid l’inici del procés independentista: «Vèiem en directe com David Cameron convocava un referèndum d’independència a Escòcia per guanyar-lo. Rajoy el podria haver guanyat. Aquesta falta d’intel·ligència és crònica en la política espanyola. Es nota molt el pes del nacionalisme espanyol. És una força motriu constant». A Bosch no el convenç la distinció que el president francès, Emmanuel Macron, fa entre el patriotisme, que defensa, i el nacionalisme, que denigra: «Quan vols deixar algú bé parles de patriotisme, quan vols deixar-lo malament, de nacionalisme. És com allò dels turistes i els visitants. Els turistes sempre són els altres. Els nacionalistes sempre són els altres».
No acaba de comprar la idea que el món vagi a pitjor, per les victòries d’extremistes al Brasil i a Itàlia, per l’auge de Le Pen a França, perquè Vox tregui el cap: «Els nostres avis es mataven pel carrer. Hem de ser justos i valorar com hem avançat».
Dels polítics presos pel procés aventura que guanyaran protagonisme: «Crec que a mesura que avanci el judici es valorarà més el seu paper. Gent que no és independentista observa el valor de dir: “Em planto. No me’n vaig, m’enfronto amb el meu futur, amb el meu destí. Són valors que cotitzen, que entronquen amb valors cristians, que és una cosa que ja porta el junquerisme».
Nega que ell i l’alcaldessa, Ada
Colau, siguin enemics: «Hem sigut rivals polítics, de manera intensa. Al principi, no. Pactem moltes coses. Però va arribar un moment en
«Tot aquest camí l’he fet amb Junqueras i si el continuo fent serà amb ell»
En una data pròxima per determinar, Bosch passarà a ser conseller d’Afers Exteriors
què vaig començar a veure que la cosa no anava com esperava, en la vivenda, en la lluita contra la pobresa». Diu que mantindria el seu rebuig del projecte del tramvia, amb algun matís en les formes – «Potser ho podria haver fet d’una altra forma»-, per no donar tant benefici a l’operador privat: «És inimaginable fer una autopista amb diners públics i convidar una empresa a cobrar peatge».
«La relació personal amb Colau és bona. El dia que li vaig comunicar que no seria candidat vam estar parlant llargament». ¿I va ser dur comunicar-ho a la seva filla, de 16 anys, i al seu fill, de 19? «Li vaig dedicar el temps que em va semblar que demanaven. Ella em va preguntar què faria i li va semblar bé. Ell està més polititzat». El fill va voler saber:
–¿Tu volies deixar-ho?
–No, jo tenia un somni, però en la vida no sempre fas el que vols.
– ¿Tu estàs bé?
–Sí.
–Llavors, estic tranquil.
«Es nota molt el pes del nacionalisme espanyol. És una força motriu constant»
«Tenia un somni. Però en la vida no sempre fas el que vols», va dir al seu fill