Una bretxa que es tanca molt poc
El cine fet per dones segueix en desavantatge
En els últims temps les pel·lícules dirigides per dones s'han convertit en centre d'atenció: guanyen premis, activen la conversa cultural al tractar sobre temes que no havien sigut prou visibilitzats i demostren la capacitat de les creadores per construir un discurs que trenca amb l'estructura patriarcal per portar a col·lació les inseguretats i fortaleses de la dona en el nostre temps. No obstant, malgrat que es parli de Las niñas (Pilar Palomero), de La boda de Rosa (Icíar Bollaín) o d'Invisibles (Gracia Querejeta), la situació de desigualtat dins del sector cinematogràfic continua sent enorme. Des de fa cinc anys, l'Associació de Dones Cineastes i Mitjans Audiovisuals (Cima) elabora un informe que posa de manifest aquesta bretxa dins del sistema a través de dades analítiques.
Així, en l'última investigació que ha portat a terme Sara Cuenca (investigadora social sobre perspectiva de gènere), el 2019 d'un total de 146 llargmetratges estrenats al nostre país la representativitat de la dona en càrrecs de responsabilitat es quedaria en un 30% respecte al 70% dels homes. El sector continua estant profundament masculinitzat, però des de l'Associació admeten que el canvi es va consolidant a poc a poc gràcies a les polítiques d'igualtat de gènere, les mesures de discriminació positiva. Els percentatges han anat pujant tímidament, amb alguna relliscada: 26% el 2015-2016, 24% el 2017 i 29% el 2018. En total, un creixement del 3%.
/
UNA MICA D'ESPERANÇA Cristina Andreu, presidenta de Cima, reconeix que encara queda molt per avançar per aconseguir que la balança s'equilibri. Però es troba esperançada, sobretot al parlar d'algunes categories que durant anys no havien tingut cap representació, com ara direcció de fotografia o música, i que ara, en comptes d'un 0%, almenys tenen un 10% i un 12%, respectivament.
¿Quina seria llavors la bona notícia? Que almenys, en qüestió de diners, les produccions dirigides per dones s'acosten a les que dirigeixen els homes. El 2016 hi havia una desigualtat de pressupostos d'un 72%. El 2019, gràcies a les clàusules de foment de la igualtat, s'ha rebaixat a un 49%. Traduït en números: si una pel·lícula dirigida per un home, de mitjana, pot arribar a costar 2.160.390 euros, la d'una dona arribaria a 1.055.979 euros a tot estirar.
En els ajuts generals, els llargmetratges dirigits per dones representen un 17% del total (davant el 14% de l'any anterior). En les ajudes selectives, s'obté un 36% de representativitat. Fins aquí, tot bé. Però l'assumpte es torna a posar sospitós quan es posa de manifest que els dos grans grups mediàtics, Atresmedia i Telecinco Cinema, no han recolzat cap llargmetratge dirigit per una dona el 2019. Només TVE s'ha convertit en agent actiu d'aquest canvi.
¿Què passarà quan es comenci a agreujar la crisi generada per la pandèmia? «Estem molt preocupades», comenta Andreu. «Com va dir Simone de Beauvoir, n'hi ha prou que hi hagi una crisi econòmica, política o religiosa perquè els drets de les dones tornin a ser qüestionats».