Odi i amor a Trump
El gruix dels artistes dels EUA combat la seva reelecció, amb excepcions en el country i el rock
Kendrick Lamar li va dir tonto en la seva cançó
The heart part 4, Guns n'Roses van tunejar la seva Civil war per alertar de la «por que Trump alimenta», i Fiona Apple va alçar la veu per advertir al president que grapeja: «No volem les teves minúscules mans a prop de la nostra roba interior» (Tiny hands).
El 45è president dels Estats Units guanyaria de carrer el premi Llimona de la comunitat musical del país, que ja en el passat es va alinear d'una manera majoritària contra els líders republicans, com ara George W. Bush (recordem la gira Vote for change, el 2004, amb estrelles com Bruce Springsteen i REM), un rebuig que ara, a uns dies de les eleccions, es veu multiplicat en un context de rematada polarització.
¿El món del pop (i els voltants) està incapacitat per se per registrar suports a Donald Trump? La naturalesa dels artistes fa més procliu la simpatia per posicions progressistes, si bé hi ha un dispers club d'admiradors de Trump que nia més aviat a les caselles tradicionalistes, al voltant de la música country (el trobador texà Trace Adkins, la veterana diva Loretta Lynn) i aïllades vedets seculars del rock (Ted Nugent, membres de Kiss; Michael Sweet, cantant del grup metaler cristià Stryper), amb tota la cautela que comporta establir vincles categòrics amb els gèneres musicals.
Les maneres imperials de Trump són un repel·lent per al gruix dels cantants i bandes, i les cançons que el ridiculitzen i vituperen es compten per dotzenes. Don't lie to me (No em menteixis), li va cantar Barbra Streisand. Make America psycho again, va fer broma Fall Out Boy parodiant el seu eslògan del 2016, a la qual cosa Snoop Doggy Dogg va replicar amb Make America
crip again (crip és quedar esguerrat). Però no tot són calbots, mofa i befa. Per al probe cantant Eric Carmen, Donald Trump «guanyarà perquè és autèntic, i els demòcrates ho saben», va desafiar fa uns mesos a Twitter. El seu famós All by myself, èxit de 1975, ha sonat als mítings.
AMENACES DE MORT Les essències conservadores que embolcallen la música country la fan més pròxima a les posicions
trumpianes. Però sempre hi ha excepcions, com el trio femení The Chicks (abans, Dixie Chicks), amb una cantant, Natalie Maines, que ja el 2003 va carregar contra la invasió de l'Iraq i la política de Bush, cosa que li va costar al grup un boicot en tota regla, esquitxat per amenaces
de mort, que va fer caure les seves cançons del Top 10 country (episodi recollit al documental, de significatiu títol, Dixie Chicks: shut up and sing; canteu i calleu).
Són singularitats en un imaginari, el de la música campestre, del qual es distancien el country alternatiu i l'escena americana, amb artistes, aquí sí, manifestament anti-Trump com Lucinda Williams, Wilco o Steve Earle. Però aquest és un altre món.
La posició natural del músic és difícil de conciliar amb el missatge republicà, considera Tori Sparks, singer-songwriter nascuda a Chicago, crescuda entre Florida i Nashville, i resident a Barcelona des del 2011. «Els artistes vivim fora de la norma, i
(amb la llegenda Keep America
great) representava per ell una superació dels rols atribuïbles per la seva raça. «La gent no em pot dir què he de fer pel fet de ser negre».
Sense manifestar-se a favor de l'actual president, un altre raper il·lustre, Ice Cube, ha entrat en la seva òrbita a l'avenir-se a col·laborar amb el seu equip en el Platinum Plan (destinat a millorar les condicions de vida dels afroamericans) i permetre que l'Administració s'afegeixi a la seva campanya Contract with
Black America. Una iniciativa que, per al músic, «colpeja directe al cor del racisme i presenta un antecedent històric per arribar a la justícia racial». ¿Blanqueig de Trump? Més explícits han sigut, en la seva sintonia amb el republicà, rapers com BlocBoy JB, Waka Flocka Flame i Fivio Foreign. Aquest últim, a la pregunta de si la gorra amb la frase
Make America great again «és hiphop», va respondre «sí, ho és».
¿Com s'explica el suport eventual d'afroamericans a un líder polític que, després de la mort de George Floyd, i en plena campanya Black Lives Matter, va culpar per igual els dos bàndols de la violència al carrer, per la qual cosa va arribar a ser elogiat per un dirigent del Ku Klux Klan, David Duke? La interpretació passa per situar moltes de les simpaties a la franja socioeconòmicament alta de la població negra, i per fer anar i prioritzar, al cap i a la fi, arguments semblants als de la ciutadania blanca: els impostos baixos, el desafiament a l'establishment, la idea de llibertat. Se'n pot afegir un altre: la hipotètica sinceritat, com fa notar la cantautora nordamericana, resident a Barcelona, Tori Sparks: «Els votants negres republicans destaquen que Trump diu el que pensa, i tenen la sospita que els demòcrates recolzen la seva comunitat només per interès electoral».
«La gent no em pot
dir què he de fer per ser negre», afirma el candidat Kanye West