El virus envolta els geriàtrics i avança a les ucis
Un miler de persones sense llar malviuen als carrers de Barcelona sota toc de queda
É s que nosaltres hem deixat de ser persones, ara només ens veuen com a escombraries». Així és com l'Óscar, un home que dorm entre cartrons al carrer d'Urgell, explica perquè a ell, i al miler de persones que dormen al carrer de Barcelona, el toc de queda no els ha canviat gens la seva rutina. «¿A casa de qui aniré?», es pregunta en Javi, un altre sensesostre que transita pel barri del Fort Pienc. Les entitats socials demanen que se'ls busqui un espai per confinar-se, mentre la Generalitat promet donar una resposta al problema «tan aviat com sigui possible».
A les nou del vespre encara hi havia moviment a prop de l'estació del Nord. Alguns treballadors tornaven cap a casa, i d'altres sortien a fer l'últim passeig del dia. Però una hora després, quan la ciutat emmudeix, una desena de persones preparaven cartrons, mantes i alguna tenda de campanya davant el supermercat del Fort Pienc, a punt per dormir. «Ens esperem que tanqui tot per no molestar», expica en Jerrsy, un home polonès de 67 anys que ja fa un parell d'anys que malviu als carrers de Barcelona. «El que em fa por no és el virus, és estar tant temps sense feina i sense res», afegeix l'home, els fills del qual desconeixen que dormi al ras.
AMB EL SEU MÒBIL EN VENDA El Javi se'l mira de reüll. Fa només quatre mesos que ell dorm als carrers de la ciutat que el va veure néixer. «Amb les escurabutxaques em van marxar tots els diners de les mans», assumeix l'home, que ja als 90 va superar l'addicció a l'heroïna. «Estic al carrer sense un duro, robant burilles i venent el meu mòbil per poder fumar tabac. Que em diguin que no puc estar aquí... ¿A quina casa aniré?,», deixa anar quan veu que s'acosta un vehicle de la Guàrdia Urbana passades les deu de la nit. La patrulla passa de llarg. «El pitjor del carrer no és el fred, ni la por: és que et tornes invisible. Els és igual fins que agafem el virus», lamenta.
A pocs metres d'ells, dos nois xerren en uns bancs. Qui els veiés per primera vegada creuria que es tracta d'un botellon clandestí. En realitat, Mohamed i Mohamed Lahbiki són dos joves sense llar que prenen suc abans de ficar-se al llit amb cartrons. «Fa cinc dies que som a Barcelona, i això és el que tenim: estem en la merda», explica el primer. Tots dos van emigrar del Magrib en pastera buscant una feina a Espanya abans que la pandèmia esclatés. Un, des d'Algèria, i l'altre, des del Marroc. «Tant de bo trobi la manera de tornar a casa. Això és el pitjor que m'ha passat mai», sentencia l'algerià en francès.
El quadro es repeteix a moltes cantonades de l'Eixample, el Poble-sec i Ciutat Vella. Al carrer d'Urgell, una desena de persones dormen amagades entre di
versos mobles. L'Óscar és l'únic que es manté despert. La policia ni ens mira», assumeix. A ell el desespera que li hagin tancat la gasolinera on sempre anava a fer les seves necessitats.
ELS POLICIES, IMPOTENTS El Ramón, un altre home del grup, es desperta de cop. Als 71 anys, diu que la pensió de 500 euros no li arriba per pagar cap habitació. ¿No li fa por el virus? «Després de viure al carrer ja no em fa por res», respon amb la veu esquinçada, acompanyat per una manta i un gorro. Al Raval, en Mohamed posa rostre a una escena que es repeteix a cada cantonada i porxo. Ell endrapa el sopar que ha aconseguit burxant entre els contenidors de la plaça dels Àngels mentre es cobreix el rostre amb una manta tèrmica.
Passada la mitjanit, els agents de la Guàrdia Urbana detenen l'Ihab en plena Rambla. «No hauria d'estar treballant a aquestes hores», diu la policia al jove palestí que porta una motxilla de Glovo. «Vinc a portar una hamburguesa a uns clients. Fa cinc mesos que no treballo i ho necessito», els suplica. Els agents li donen un dia de treva, però l'adverteixen que no pot tornar a passar. I amb els que dormen al carrer, ¿què fan? «Nosaltres no podem fer res, no tenim cap opció. Només els demanem que no estiguin gaire junts, poca cosa més. ¿Què faran, pobres?», respon un agent.
Alguns, el que fan és, directament, no dormir. És el cas de Cristina Raru, una dona romanesa a qui la por la paralitza. Asseguda en una marquesina de l'avinguda del Paral·lel al costat d'un carro ple amb les seves pertinències, resa perquè les hores passin de pressa. Fa un mes i mig es va quedar al carrer, quan se li van acabar els ingressos i va deixar de poder pagar l'habitació que llogava. Fa 18 anys que va arribar Espanya i i va ser obligada a prostituir-se per una xarxa d'explotació sexual. Avui, la por la porta a parlar compulsivament sense deixar de plorar. Passades les tres de la matinada continua allà, desperta.
A menys de 100 metres, els Mossos i la Urbana donen l'alto als conductors que s'han saltat el toc de queda. «Tant de bo em paressin a mi i em donessin un lloc on dormir. Jo tampoc em vull morir».
De moment, malgrat el toc de queda, cap ciutat catalana ha habilitat aquesta setmana nous espais perquè les persones que dormen al carrer puguin evitar infeccions del coronavirus. Segons les últimes dades de l'Ajuntament de Barcelona, hi ha un miler de persones vivint al ras i 2.600 que dormen en allotjaments municipals. A la resta de Catalunya es desconeixen les dades oficials, tot i que l'any passat el Govern va calcular que eren unes 5.500 persones, però el nombre de places existents no arriba al centenar.
Barcelona demana fons a la Generalitat per obrir nous equipaments atesa la situació sanitària. Al·leguen que des que va començar l'any ja han invertit 45 milions d'euros per a persones sense llar, un 30% més que l'any passat, amb l'obertura de 500 places extres. La Conselleria d'Afers Socials es compromet a «obrir nous equipaments d'urgència tan aviat com sigui possible per acollir persones sense llar» de manera conjunta amb els ajuntaments, i al·lega que gairebé ha aportat tres milions d'euros per als ajuntaments aquest any, tot i que aquesta no sigui una competència autonòmica.
«La necessitat és més urgent que mai i si consideren persones a qui estan dormint al carrer cal buscar-los un lloc per confinarse», conclou el director de la fundació Arrels, Ferran Busquets.
Les entitats socials reclamen un espai perquè es puguin confinar els que dormen al ras
«Després de dormir al carrer ja no em fa por res», diu el Ramón, que sobreviu amb 500 euros al mes