Xile al cor

Fonalleras

La meva generació va viure, com si fos en primera persona, l'anorreament del projecte progressista xilè i la salvatjada dictatorial de Pinochet. S'hi ajuntaven uns quants factors. Eren els temps de les vies democràtiques cap al socialisme, de les proclames musicals reivindicatives i eufòriques. A més, hi havia persones que ens acostaven a la tragèdia a través de vivències íntimes i quasi familiars. Parlo, per exemple, de Joan Alsina, el capellà de Castelló d'Empúries assassinat pels militars. La biografia d'Ignasi Pujades –Xile al cor– va ser, l'any 1976, la confirmació del que, joves

El maltractament del paisatge

com érem, tot just intuíem. Ho deia el mateix Alsina en el seu darrer document: «Havíem volgut posar vi nou en bots vells, i ens hem trobat sense bots i sense vi». És per tot això, i per moltes coses més, lligades a l'imaginari sentimental, que qualsevol bona notícia sobre Xile (com aquest «apruebo» esclatant en el referèndum) remou les antigues consciències i ens confirma que la justícia poètica (i, ara, concreta i tangible) tard o d'hora passeja de nou per les àmplies alberedes. És, potser, una victòria tardana, momentània, simbòlica, però és, també, la de la memòria reivindicada.

H