Barres de bar

Espanya és el líder mundial absolut en nombre de bars i restaurants. Ara, a Catalunya, estan tots tancats. Des de ja fa algunes setmanes el virus segueix contagiant cada dia més persones i aquí han pres les mesures, com sol fer-se, radicals i de compliment al peu de la lletra. Mentre a la Comunitat de Madrid el Govern d'Ayuso i el d'Espanya mantenien un pols polític, a Catalunya es prenia la solució de tancar els bars i restaurants com a mesura preventiva, segons es diu, per evitar arribar a les xifres de contagi de la capital d'Espanya. Una decisió que per al sector de l'hostaleria és injusta i molt covarda. Per a d'altres es tracta d'una mesura prudent i preventiva.

Els polítics són espantadissos per naturalesa i davant l'impredictible, prefereixen tirar pel camí del mig, tot i que de vegades no sigui el més adequat. Mentre escric aquest article els contagiats han arribat a un índex molt preocupant i es decreta a Catalunya el toc de queda. El temporal, lluny d'amainar, sembla reforçar-se i torna a envestir-nos amb una crueltat gairebé sàdica.

Només s'ha de sortir al carrer i veure una Barcelona desmoralitzada, trista, apagada i buida. Les persianes de tots els bars estan abaixades i es mostren empobrides per uns grafitis depriments i de mal gust. Hi ha centenars de locals de què pengen cartells d'«Es ven» o «Es lloga». Sota de cada un d'aquests cartells queda un lloc derrotat, que un dia algú va inaugurar amb l'alegria d'emprendre un negoci. Ara, a l'interior de cada un regna la vacuïtat més absoluta. Els catalans prenen a casa el cafè del matí perquè molts, ara, treballen des d'allà. Tinc una pregunta: ¿fins quan? ¿Algú ho sap? Perquè a la gran majoria ja no els arriba per a gaire més, i compte quan això vagi a més.

Mai he sigut molt de bars, però ara no desitjo cap altra cosa que els obrin per entrar-hi a prendre el que sigui, per poder assaborir des d'una barra l'aroma de la normalitat.

Acabo amb la lletra d'aquella meravellosa cançó d'El Último de la Fila que diu: «Barras de bar, vertederos de amor [...] retales de mi vida». Quines ganes de veure-us una altra vegada plenes algun dia.

H