Joan Gaspar Farreras
Les grans ciutats no ho són per l'extensió mesurada en quilòmetres quadrats ni pel nombre d'habitants que exhibeixen les estadístiques, sinó per la classe de persones que les habiten. Penso que el que fa grans les ciutats són les relacions que aquestes persones construeixen. No fa falta dir que algunes d'aquestes relacions fan venir ganes de fugir o inciten a detestar aquells veïns que les protagonitzen. Afortunadament, altres ciutadans –i perquè es noti tampoc és necessari que siguin gaires– els proporcionen el confort de viure-hi i el desig de quedar-s'hi. Millor si són ells els que li donen –si és que poden– el caràcter i el to a la ciutat, fins a poder identificar-la per les relacions que suposa el fet que hi resideixin. És això el que fa atractiva la vida de la ciutat, per sobre de la bellesa del seu emplaçament o de l'equilibri i la possible racionalitat del seu urbanisme.
Aquestes persones destaquen per certes qualitats que, en alguns moments, les fan indispensables perquè la seva existència introdueixi els elements de normalitat que són els que en definitiva afirmen les nostres societats, salvantles de la mediocritat, de la rutina o de la inaguantable xerrameca. Aquestes qualitats es basen en la pràctica de l'amistat, en el respecte de totes les opinions, en la discreció a l'expressar les mateixes posicions i en la capacitat de rebaixar la importància de certes situacions dramàtiques o de relativitzar els assumptes de la vida quotidiana: en altres paraules, en el seu sentit de l'humor. Són aquestes qualitats les que defineixen l'abast d'una acció mai satisfeta amb l'aconseguit, sempre nerviosa davant la possibilitat de deixar escapar les oportunitats que es puguin presentar.
Sense exagerar res, és així com a goso definir la manera de ser de Joan Gaspar Farreras.
La família de la meva dona vivia al mateix barri que els Gaspar, al Putxet, barri tranquil que la mare de Joan Gasd'un par, Elvira Farreras, havia glossat amb la tendresa i afecte que la caracteritzaven. Va ser, per tant, la meva dona la que em va introduir al món fascinant dels Gaspar Farreras. Amb intel·ligència, en Joan va rebre i va respectar el llegat d'una família que va honrar Barcelona amb la trajectòria de la seva galeria, que amb dedicació i constància va aconseguir –entre altres coses– reprendre el vincle tradicional entre Barcelona i Picasso, enterbolit durant l'última dictadura, i que després va contribuir a consolidar de manera permanent al carrer Montcada, al museu corresponent. Però la fidelitat al llegat va quedar marcada per la inquieta personalitat d'en Joan, sensible i exigent a l'art contemporani, que en tot moment va saber projectar per tota la ciutat fins a escampar-lo pels seus carrers.
Joan Gaspar era economista, de les primeres promocions d'aquesta carrera. Formava part grup d'economistes intel·ligents i simpàtics que giraven entorn de l'enyorat Ernest Lluch. El meu primer contacte amb ell data de llavors. Després, el tracte es va convertir en amistat en ocasió del doctorat honorari amb què la universitat va distingir Antoni Clavé. Clavé va voler una cerimònia sòbria i íntima al despatx del rectorat. Només hi van assistir uns quants professors i, naturalment, en Joan, inseparable amb la Núria, fidel i amable, i amb tota la família. Finalment, la proximitat de les cases on vivíem va enfortir les relacions entre nosaltres i ens va permetre compartir moltes estones agradables cap al capvespre.
Però amb en Joan compartir no era un intercanvi fred d'opinions, sinó que estava amarat sempre de l'afecte i de la total disponibilitat amb els amics, confortant-los especialment quan aquests havien sigut víctimes dels incansables talossos locals.
Discret i charmant, amant de la vida: s'ha parlat aquests dies. Així va contribuir decisivament a fer-nos més feliços, no només a aquells que vam tenir la fortuna de conèixer-lo i de tractar-lo.
El galerista era una d'aquelles persones que proporcionaven atractiu a Barcelona