Valverde es diverteix i la Vuelta creix
El ciclista murcià es cola en una fuga per sorpresa i organitza un embolic fenomenal
Alejandro Valverde feia broma un dilluns de descans amb els seus companys Enric Mas i Marc Soler. Era gairebé com el pare que es burla dels fills, dels fills que es diverteixen amb les bromes del progenitor. Valverde, que la setmana passada va ser pare de veritat per cinquena vegada, ja no és a la Vuelta ni per guanyar-la, ni tan sols per lluitar per una plaça d'honor, cosa que deixa per als seus fills mallorquí i català. Però és tan bo, tant, que ningú es fia d'ell i quan un dia com ahir es cola en una fuga, més que res per passar-s'ho bé, per darrere es munta un embolic d'envergadura, com si sonessin tambors de guerra, perquè ningú, absolutament ningú, es fia d'aquest ciclista murcià de 40 anys que continua mirant de no envellir amb coratge i gallardia.
/
LA MUNTANYA D'ORDUÑA En un dia de descans, i mentre Valverde, Mas i Soler atenien la premsa per videoconferència, el campió del món del 2018 reia amb els seus companys i deia allò de «ja no soc aquí per aconseguir triomfs; en porto 128 i ja m'és igual tenir-ne 129».
Si el temps es pogués aturar, si mai hi hagués hagut una pandèmia, si la Vuelta es corregués a l'estiu i no amb aquest fred atroç que fa a Àlaba, segurament a Valverde mai se li hauria escapat una victòria com la d'ahir, després d'escapar-se, atacar repetidament els companys, posar el ritme d'escalada en una muntanya d'Orduña, preciosa i que podria denominar-se com el petit Alpe d'Huez d'Euskadi, i fins i tot intentar presentar-se sol a la solitària meta de Villanueva de Valdegovia.
Si Euskadi no hagués estat confinat, les farmàcies s'haurien omplert al cap de poques hores d'aficionats demanant pastilles per recuperar la veu, de seguidors bascos afònics de tant cridar el nom de Valverde per una meravellosa muntanya d'Orduña, injusta però necessàriament buida de públic. Només hi havia policies, treballadors de la Vuelta i algun animal de granja.
Però què importa que no guanyés Valverde. Veure'l per davant i observant per darrere com l'Sky i el Jumbo es posaven l'uniforme de treball perquè no agafés un temps d'escàndol ja era un obsequi, ja valia la pena suportar el fred, ja que era com recrear-se amb una sèrie televisiva per tal de veure sempre en acció el protagonista principal.
/
VICTÒRIA DE WOODS No va guanyar perquè Michael Woods, un canadenc establert a Andorra, a qui Valverde va derrotar en l'esprint del Mundial del 2018, el va sorprendre amb un atac a 1.500 metres de la meta, que ni ell ni Omar Fraile, al final segon, van poder neutralitzar. Valverde no es va escapar per guanyar l'etapa, sinó per divertir-se i muntar l'embolic, però ja que hi era, tampoc l'hauria disgustat el triomf 129è de la seva carrera.
«Estic content perquè vaig intentar, sense ser l'objectiu de la fuga, guanyar l'etapa. Però sabia que em vigilaven molt. Em vaig escapar per si Mas o Soler volien enllaçar amb mi. ¡Quina ràbia! No hauria d'haver deixat escapar Woods», va confessar.
Ja estava fet. ¿Però algú té dubtes que d'aquí a Madrid Valverde no ho tornarà intentar? I això que fins i tot va estar tocant el jersei vermell que continua portant Richard Carapaz per col·locar-se novè de la general, davant una nova cita amb la muntanya i amb una altra arribada en alt, a Moncalvillo, a la Rioja, en una Vuelta sense positius en les proves de Covid, en què es viu cada dia de la intensitat... i sempre de Valverde.
Alejandro Valverde CICLISTA DEL MOVISTAR «Sense ser l'objectiu, vaig intentar lluitar per l'etapa i ¡quina ràbia! No hauria d'haver deixat escapar Woods»
H