Borat: horror, sorpresa i delit

«La realitat supera la ficció» és una frase que es diu molt, es diu ràpid, però es digereix lentament. Es clava als racons del dia a dia, contaminant el miratge de bonança. El seu significat i el pes de la seva conseqüència canvia amb els anys, mutant a través del temps. D'acudit a premonició. De premonició a notícia. De notícia a la promesa inescapable d'un futur que ens agrada somiar incert, però que descobrim terriblement predictible, dia rere dia.

El 2006 ens va sorprendre amb una pel·lícula que jugava a ser el documental sobre un reportatge en mans d'un periodista del Kazakhstan que visitava els Estats Units amb la missió de capturar amb la càmera l'esperit del país, aprenent sobre la seva cultura i costums. Borat ens va escandalitzar més enllà de les rialles nervioses que ens generava la certesa de saber que les persones que estaven sent gravades no eren conscients que era una ficció. No sabien que Sacha Baron Cohen, el nostre protagonista, estava representant un paper creat ad hoc per generar la més gran quantitat de controvèrsia i contrast en el seu viatge a través del país.

Catorze anys i diversos projectes cinematogràfics després, Cohen ens porta Borat de nou amb una segona pel·lícula, continuació de l'original. Hi recull les noves aventures del reporter a qui, després d'haver sigut castigat durant anys per haver avergonyit la seva nació a la primera pel·lícula, li és donada una segona oportunitat per portar honor al Kazakhstan i és enviat de nou als EUA amb la missió de seduir el Govern de Trump.

Cohen porta Borat a llocs que crèiem inaccessibles, i genera situacions que se'ns farien impossibles si no fos perquè les estem veient a la pantalla, succeint-se imparables en una simfonia de grunyits de desassossec i esbufecs de turmentada sorpresa. Horror, sorpresa i delit, Borat ens porta a casa una versió del món que crèiem absurd i irreal i ens obliga a enfrontar-nos al fet que, fins i tot veient el món pel que és, mai farem prou com per canviar alguna cosa.