Fernández i Rovira, rescat al mar
Els dos actors roden `Mediterráneo', pel·lícula sobre l'activista Òscar Camps
A la platja del Varador de Mataró va culminar ahir el rodatge de Mediterráneo, que es va iniciar a Grècia fa gairebé dos mesos i narra la història de l'activista Òscar Camps i la seva oenagé, Open Arms, de la mà del director Marcel Barrena. Eduard Fernández encarna Camps, mentre que Dani Rovira se submergeix en la pell de Gerard Canals, en el viatge que tots dos van fer a Lesbos (Grècia) el 2015. «Crec que és una de les pel·lícules de les quals millor record tindré de totes les que he fet, que són unes quantes. És una història molt humana. D'entrada, és una pel·lícula popular en què hi ha acció, que evoluciona i que explica la gran història personal i social d'Òscar Camps. Reflecteix com una persona sola pot fer moltes coses per als altres. Quan algú pregunta `¿Què puc fer jo?', la resposta és que si et poses les piles pots fer moltes coses», assenyala Fernández.
«Si ho pogués resumir en una paraula, diria que ha sigut un miracle. Ja per si mateix que en un rodatge surti tot bé és un miracle, però crec que per moltes circumstàncies aquest és el miracle dels miracles», remarca Rovira. I detalla: «Primer per la Covid. Rodar una pel·lícula amb les condicions mundials en què vivim ens obliga a córrer certs riscos perquè els actors no hi sortirem amb mascareta. Són moltes hores, molts dies, molta gent, respectant les distàncies de seguretat...».
Contra els elements
«D'altra banda, hem rodat en un país que no era el nostre, on la meitat de l'equip era grec, en un rodatge molt complicat des del punt de vista emocional, tècnic i físic. Hem hagut de lidiar també amb la naturalesa. Feia un vent brutal, que ni a Tarifa he vist una cosa així. Hem hagut de rodar al mar, ha sigut molt dur», reconeix l'artista, que després de superar el càncer va anunciar el 4 de setembre que començava a treballar en el rodatge de Mediterráneo.
«És una pel·lícula amb moltíssima figuració, la majoria eren refugiats, una decisió que em va semblar molt encertada i honesta per part del director i de l'equip de producció», argumenta el malagueny, i afegeix: «Ningú millor que ells ho podia fer perquè ho han viscut. Ha sigut una experiència molt bonica poder compartir amb ells la seva història real i sobretot perquè se'ls havia d'explicar molt poc, ells van travessar el Mediterrani i van ser rescatats. Això aporta una gran autenticitat i honestedat a la pel·lícula».
La història real
Eduard Fernández no coneixia personalment Òscar Camps, però sí que coneixia l'oenagé. «Quan em van parlar de la pel·lícula, vaig pensar: `Ostres, com sigui una propaganda d'Open Arms, ja la coneixem, no fa falta'. Però realment és molt diferent perquè des del principi s'explica com una persona que és a Badalona va a Grècia i allà comença tot. L'espectador viatjarà i coneixerà a fons el conflicte i el problema de primera mà».
Per la seva banda, Rovira coneixia l'oenagé i fins i tot hi havia col·laborat. «Aquest projecte va sorgir del cap del director, de Marcel Barrena, fa com quatre anys, hi va haver ja una primera trucada. Recordo que em va dir: `T'explicaré una història: dos socorristes de Badalona estan avorrits d'atendre picades de medusa i de dir-li a la gent que no es fiqui a l'aigua quan està malament, en l'època en què la foto del nen Aylan va donar la volta al món, i així van decidir agafar la motxilla i anar-se'n a Lesbos a salvar vides'».
«La cinta no explica la història d'Open Arms, n'explica el germen,
El film, de Marcel Barrena, relata les vivències del fundador de l'oenagé Open Arms
el com va néixer tot i com dos socorristes amb vocació de salvar vides se'n van a Lesbos per donar-hi un cop de mà, creient que era una cosa petita i es troben amb una crisi humanitària i un problema amb una envergadura mundial», relata Rovira.
Bona connexió
«Ha sigut un plaer rodar aquesta pel·lícula, que em costarà molt treure-me-la del cap. De fet, penso que potser podem seguir. Amb l'Òscar no crec que ens deixem de veure. El vincle serà per a tota la vida», admet Fernández. «Durant el confinament em vaig reunir diverses vegades amb el director i amb l'Òscar. El guió està molt ben escrit i està molt ben feta l'evolució del personatge, com la mateixa història», explica l'intèrpret, que reconeix que malgrat que a Grècia hi havia poca Covid, la pandèmia ha dificultat la relació amb els immigrants perquè havien d'estar separats dels actors per evitar contagis.
Fernández afegeix que no coneixia Rovira. «És la primera vegada que treballem junts. El Dani és una gran persona, molt pròxim, molt humil... Ha sigut molt bonic treballar junts i anar aprenent l'un de l'altre. Hem format un gran equip».
No obstant, Rovira relata que a l'Eduard el coneixia per les seves pel·lícules. Per a mi l'haver actuat amb ell és com una experiència actoral religiosa, com la que vaig poder tenir amb Karra Elejalde. Ha sigut un mestre, sense ell tenir intenció de ser-ho, però treballar amb algú que brilla tant quan es diu `acció', és una bèstia interpretativa des de la naturalitat», confessa.