A prop del precipici

Ja n'hi ha prou. La gent ja no pot més. Jo no puc més. La vida segueix uns camins fets d'incerteses i de pors i de manipulacions i de coses que amb prou feines comprenem. I tenim fills que fan preguntes i ja no sabem quina és la resposta. La de veritat. Seguim com si res estigués canviant, normalitzant el que en el fons ni comprenem ni assimilem. Però seguim. I el futur es desdibuixa i tot podria ser, i aquest abisme que se'ns obre sota els peus provoca més vertigen que mai. Perquè hem après a viure amb el que som, aconseguim, fem. Un present erràtic que dibuixava un futur imperfecte, però ens ajudava a aspirar. Ara, perduts en l'espiral del present, comencem a veure com perdem el futur. Aquells tòtems socials que ens ajudaven a sentir-nos segurs s'esquerden i ho mirem com si això no anés amb nosaltres.

Som una societat precària, amb falta d'esperit crític, vulnerable, manipulable i empresonada en la llibertat que diem tenir. Som el resultat de la conjura de la mandra, de l'apatia, convençuts que ajornar no només és una opció, sinó la millor. I ens deixem endur sense l'al·licient de la vida fins al funeral de la nostra mort. Com qui passa pàgines d'un bon llibre només assaborint-ne les vocals. I ens reflectim en la il·lusió òpticor: ca del que volem aparentar, ni tan sols ser. I el plaer del like es fon amb la felicitat que no tenim i que no tindrem que la dopamina es menja la serotonina. I aquest simple principi bàsic no ens permet més que pensar en nosaltres mateixos i ser, si fos possible, una presa més fàcil del futur que ens treuen vestit d'elixir de vida. Ja n'hi ha prou de pensar en un mateix, s'ha de pensar en tots, s'ha de tenir consciència social, s'ha de veure el món amb tots els ulls possibles. Si no, ens veurem abocats a una vida sense demà. Avui.