«Reivindico els plats lletjos»
MIKEL LÓPEZ ITURRIAGA, EL COMIDISTA Periodista
Mikel López Iturriaga, el Comidista major, ha tornat als seus orígens en el periodisme musical amb Banana split (La 2, els dijous, a les 23.00 hores), on tant et parla de trap que de sumptuosos esmorzars.
— ¿Per què hauria de voler veure un programa que combina música i gastronomia algú a qui li faci esgarrifança la paraula maridatge?
— Al portar músics al terreny de la cuina i cuiners al terreny de la música, surten coses que no sortirien en entrevistes a l'ús. Segon motiu: intenta ser divertit o almenys entretingut, malgrat que odio aquesta paraula perquè m'evoca una cosa que et buidarà el cervell i et deixarà ximple. Utilitzem l'humor com un vehicle d'acostament a les persones que no són gaire aficionades a la música ni a la gastronomia.
— Banana split, el nom del programa, sembla una declaració d'intencions: és ultrapop.
— En una llista de grans troballes de la gastronomia mundial mai sortirà el banana split, però són unes postres molt acolorides, molt cridaneres, molt dolçasses. A mi em suggereix cultura pop. I hi ha la cançó de Lio Banana split, una de les meves favorites entre les que parlen de menjar i que té un subtext sexual bastant important. Jugar amb els dobles sentits dona molt joc en el programa. Em van escriure de Plátano de Canarias protestant perquè utilitzem la banana havent-hi un producte nacional
com el plàtan. Ho sento.
— ¿Veurem grups de rock dur a Banana split?
—Per exemple, Barón Rojo en una entrega que es titula Poder crudo. He intentat ser divers i no guiar-me pels meus gustos musicals. Sortiran Barón Rojo, Joe Crepúsculo, Hidrogenesse, Betty Missiego, Víctor Manuel... No és un programa per a indies ni per a moderns i tampoc és un programa de velles glòries. És una barreja de moltes coses.
— ¿Quina importància tenia la cuina a casa dels seus pares? —La meva mare cuinava coses senzilles de la cuina tradicional basca i espanyola, però era bastant primmirada. Si feia una truita de patates, era molt bona. I el mateix amb la mongeta tendra ofegada amb patates, les patates amb xoriço, els cigrons, el marmitako... Hi havia molta conversa a compte del menjar. «Això està bé, això està malament». «A l'amanida no se li posa això i sí això altre».
— Havia de treure el menjar amb por, la seva mare...
— Jo d'ella ens hauria enviat a tots a la merda. Ella s'esforçava i allà tenia una col·lecció de tios, començant pel meu pare, que tot ho havien de posar una mica en solfa. O que no deien res. El meu pare deia una cosa tremebunda: «Si no dic res, és que està bé». Tenia moltes coses bones però allà patinava.
«No som elitistes i utilitzem el to més pròxim possible, sense pujar al podi dels grans crítics gastronòmics»
— ¿Quina importància tenia la cuina en el seu primer pis de jove emancipat?
— En feia un ús molt bàsic. Malgrat que a casa dels meus pares es parlava molt de cuina no vaig aprendre a fer res de res. Jo em vaig començar a interessar per la cuina quan me'n vaig anar de casa. Per supervivència. Primer tires de pasta, de filet a la planxa, d'amanides bàsiques... Però via telefònica amb la meva mare vaig començar a interessar-me per plats que ella feia i em va entrar el cuc.
— ¿Com ha aconseguit El Comidista tenir una audiència tan massiva i, sobretot, tan militant?
— Fem cas als lectors. Els escoltem i intentem involucrar-los. Una de les seccions estrella és un consultori. I després hi ha diverses claus: som zero elitistes i utilitzem el to més pròxim i divertit possible, sense intentar pujar al podi dels grans crítics gastronòmics.
— ¿Com ha caigut la irreverència del Comidista entre cuiners, crítics i gurmets?
— Hi ha de tot. Entre els cuiners són poquíssims els casos de rebuig. Però entre la crítica abunden els que ens menyspreen olímpicament i ens consideren uns arribistes i uns pallassos. Això és així. Hi ha una sèrie de personatges, no tant entre la crítica dels mitjans seriosos com en una comunitat de tuitaires pijos, una mica fatxes i d'anar a restaurants fins, que ens han donat cera per activa i per passiva. M'és igual.
— ¿Em diu tres joies de la gastronomia popular espanyola?
— Caram... La truita de patates, l'únic plat, diria, que està igual d'implantat en totes les comunitats. Crec que es fa molt millor al nord. Galícia, Astúries, Cantàbria i el País Basc seria la zona on aniria a menjar truita de patates si vingués d'un altre planeta. Les sopes fredes andaluses: gaspatxo, salmorejo, ajoblanco, porra... Són un enorme patrimoni, molt diferent del que pots trobar en qualsevol altre lloc. Els hi tinc molt carinyo perquè són cuina de supervivència. Màgia feta amb quatre coses molt barates. I per tirar una mica cap a Euskadi, les salses basques: la verda, la dels xipirons, el pil-pil i la biscaïna. Són grans invencions.
— ¿Quines tendències gastronòmiques el fan esgarrifar?
— Estic fins al monyo de la moda
del ramen, i m'agrada, ¿eh? Però la ridícula presència de llocs de ramen a cada cantonada de Barcelona no la puc entendre, no sé a què ve aquesta febre. A prop de casa meva tinc més llocs de ramen que si visqués a Tòquio. I tinc mania als plats acabats amb floretes i amb germinats. Vivim una època molt condicionada per les xarxes socials en la qual l'aparença s'està menjant l'essència a la cuina. I estem relegant plats deliciosos només perquè són lletjos. Unes llenties amb patates i xoriço no poden ser boniques, però són una delícia. Reivindico els plats lletjos.
— L'he vist menjar una hamburguesa de McDonalds amb aquesta barreja de plaer i mala consciència pròpia del drogoaddicte. ¿Encara recau?
— De tant en tant puc disfrutar amb aquesta mena de menjar, no diré que no, en absolut. És menjar pensat per satisfer els teus instints més baixos i en aquest sentit està molt ben elaborat. Són sabors hiperpalatables, com diuen els nutricionistes, dissenyats perquè el teu cervell faci bang amb aquest gustàs. Però és menjar del qual t'has de mantenir com més més lluny millor.