La Covid, el fantasma que recorre Europa
La tardor està tallant en sec l'esperança que el 2020 fos una excepció i que el 2021 s'iniciés el retorn a la normalitat. Es podia esperar al setembre, però avui la situació és una altra. L'ha descrit bé Felipe González en un fòrum d'Expansión: «Com governar la incertesa quan l'única certesa és justament la incertesa davant la pandèmia».
El catastrofisme no és el millor per analitzar la realitat, menys encara per encarrilar-la. I en els últims dies s'han fet passos positius. Primer, la forta derrota de la moció de censura de Vox. Veure votant junts, contra el populisme d'extrema dreta, Cs amb Podem, el PP amb ERC i Bildu, i el PNB i el PSOE reconforta. D'altra banda, el discurs europeista i de centredreta de Pablo Casado va deixar oberta l'esperança de mínims consensos entre els principals partits. I dimarts hi va haver també un ampli acord (PP inclòs) per reactualitzar el Pacte de Toledo sobre les pensions.
El Govern ha presentat a la fi el seu projecte pressupostari, que ara haurà de negociar amb altres grups perquè les esmenes a la totalitat no tinguin majoria (que no tots els grups presentin aquestes esmenes) i després aconseguir els 176 vots per a la seva aprovació final. Sense Pressupostos, Espanya descarrilaria. La seva presentació és, doncs, positiva. En línies generals van en la línia recomanada per la Unió Europea (UE), l'FMI i l'OCDE d'un fort augment de la despesa pública per sostenir l'economia amb una alça moderada dels impostos. En efecte, l'augment més gran dels ingressos no vindrà de l'IRPF ni de l'IVA, sinó del pla de recuperació europeu, que, tot i que es retardi, el BCE finançarà.
És lògic que hi hagi discrepàncies, però el més discutible és si es podrà complir –la incertesa de la Covid– el creixement previst per al 2021 del 9,8%. Si es creix menys, el dèficit públic seria més gran. No hi hauria cap altre remei i el BCE el finançaria, però és una cosa que ha de fer reflexionar. Avui, el dèficit no és la primera preocupació, però Espanya és el país amb mes dèficit de la UE. Compte, doncs, amb el populisme progressista.
LA PANDÈMIA
és avui la gran amenaça. I davant la pandèmia Espanya no ho ha fet bé per la divisió política i un sistema autonòmic amb disfuncionalitats. És fonamental no continuar així perquè l'economia i l'ocupació no s'enfonsin i el ciutadà no s'indigni davant un sorollós cor de veus dissonants.
La segona onada amenaça tots els països. El fantasma que avui recorre Europa no és el de Marx i Engels sinó la Covid-19. En infeccions en els últims 15 dies per 100.000 habitants, Espanya (470) està ara millor que França (659), Holanda (711) i Bèlgica (1.422), però pitjor que Itàlia (330) i Alemanya (156). A Alemanya, Merkel i els presidents regionals van acordar ahir tancar bars, restaurants, cines i gimnasos durant un mes. A França, Macron ha anunciat un «confinament adaptat» molt similar. El centralisme francès i el federalisme alemany van en la mateixa ona i amb terminis clars.
Espanya no ha de fallar perquè la desmoralització seria forta i dificultaria la recuperació. Deixem-nos de ximpleries, l'estat d'alarma no només és necessari sinó urgent. Però fins al 9 de maig danyaria les expectatives mes allà de la Setmana Santa, l'ànim i –potser– la col·laboració ciutadana. No obstant, el pitjor seria l'ostentosa desunió dels partits i els governs autonòmics. Davant l'amenaça d'una segona onada, que Macron ha dit que serà més mortífera, seguir en la divisió no només seria estúpid sinó suïcida.
President del Comitè Editorial.