Recuperació, per sectors
Com que d’optimistes recalcitrants els pous dels fracassos en van plens, potser que ens dediquéssim a escrutar el futur sense embuts, o sia a partir dels paràmetres del present.
Comencem per les llibreries i la burla de la Generalitat a la cultura quan la declara bé essencial. El molt contundent comunicat de la Cambra del Llibre hauria de bastar per avergonyir fins a no sortir de casa (no a dimitir, és clar, només faltaria) els polítics que la proclamen per tot seguit burlar-se’n, menysprear-la i trair-la. Que tot vagi així no invalida la lluita perquè la cultura es mantingui com un espai on la indecència pública s’hi senti incòmoda. En contrapartida, benvolguts lectors de llibres encara que siguin dolents, és bo saber que gran part sinó la majoria de llibreries catalanes disposen de web, de manera que no cal ser gaire militant per adquirir-hi més volums en hores de prohibició arbitrària.
Prosseguim per la producció cinematogràfica. Al contrari de músics i professionals de la dansa, els de l’audiovisual no s’hi veuen de feina. No és tan sols el centre de Netflix a Terrassa; és l’increment universal de la demanda, l’aliança entre la pandèmia, les plataformes i la irrupció de les pantalles grans als domicilis. El món pateix una certa decadència del cinema comercial, de sobres compensada pel llançament de tantes sèries del màxim interès algunes de les quals voregen la categoria d’obra mestra. ¿L’oportunitat pel sector a Catalunya s’aprofita prou? Hi ha talent, i molt, però caldria abocar els màxims esforços de l’administració en ajuts a projectes, perquè d’inversors ja no en falten.
I acabem pels espais que alliberarà l’implacable tancament definitiu de tantes sales d’exhibició cinematogràfica. Caldran dosis notables d’imaginació i nous formats per omplir-ne tantes com es pugui amb activitat en viu. El fenomen de la irrupció del teatre en sales de cinema no ha tocat sostre, però té uns límits que es podrien travessar amb propostes innovadores i participatives que ens treguin del marasme.