Optimistes i pessimistes

El Govern ha posposat les eleccions programades per al 14-F. Seran els comicis més esperats de la història, ja que van ser anunciats fa gairebé un any pel president Torra en un moment de mosqueig després d’una topada –una més– amb els seus socis d’ERC.

Existien, s’ha de reconèixer, arguments tant a favor d’ajornar com de mantenir la data del 14 de febrer. Estàvem en taules. Per tant, la decisió va quedar del tot en mans del Govern i de les forces parlamentàries.

La meva opinió no coincideix amb l’acordat. S’havia d’obrir les urnes. Era possible si l’Executiu català hagués tingut determinació i previsió.

Tant l’OMS com els experts i els països que han celebrat o celebraran eleccions han posat sobre la taula una llarga llista de mesures per facilitar les votacions. Ajornar suposa, a més, minvar el significat crucial que el sufragi té en democràcia.

Els nostres polítics han fet els seus càlculs i han calibrat els seus interessos. Els tres principals candidats a la victòria –ERC, JxCat i PSC– han pres, no obstant, postures diferents. Els dos primers a favor d’ajornar. El PSC, de votar ja (o al més aviat possible).

Salvador Illa havia donat la campanada al esdevenir presidenciable i les enquestes el van llançar entre els primers. El PSC, a mig camí entre la desconfiança i el pessimisme, va arribar a la conclusió que havia d’aprofitar el dolç moment. ¿I si l’efecte Illa es fes malbé com un cava destapat?

L’estat d’ànim d’ERC i JxCat és l’oposat i pressenten que més temps pot traduir-se en millors resultats. Són optimistes, doncs. Potser perquè conclouen que, quan un ha tocat fons, només es pot anar cap amunt. Potser perquè, malgrat tot, pretenen redimir-se i començar a fer bé les coses en el Govern. Portats pel bon ànim, obvien, clar, que el que va malament és sempre susceptible d’empitjorar.