Necrofília postconvergent
Primera imatge: una senyora baixeta de blanca permanent i un noi d’uns 20 anys ben pentinat i amb barba perfilada a l’estil d’Antoni Bassas contemplen un cartell electoral amb la imatge d’una mig somrient candidata, rossa, de mitjana edat, encolada a un mur metàl·lic i groguenc a joc amb el seu pentinat, com desitjant combinar llums i ombres. A sota del seu rostre, unes paraules: «Si t’ho penses, PDECat», i, en lletres molt més nanes, el seu nom, «Àngels Chacón». Primers missatges: és preferible la raó a l’emoció, però el més important és el presumpte prestigi de les sigles; hi ha el que hi ha i no disposem de millor candidat/a a les eleccions ahir del 14-F i avui del 30 de maig.
S’obre el pla i els veiem compartint un banc públic amb fons d’arbreda i bellvitgianes vivendes socials que també podria ser un parc de l’extraradi de Moscou en el qual es reuneixen dos freds espies. Però brilla el sol i la senyora pregunta al noi: «Escolta, però ¿aquesta no és la Chacón, la socialista aquella?». «Aquesta» i «aquella»: la segona amb un lleuger perfum a granel de menyspreu. I ell, pedagògic i neosetanter, amb trenca marró amb caputxa abatible i jersei blanc ivori de coll cigne, també a joc, pregunta, sol·lícit: «¿Quina Chacón, iaia?». Segon missatge: tot i que ella vingués de fora i ell naixés aquí, corre una idèntica catalanitat per les seves venes. Ella: «Sí, home, aquella que va ser ministra... o una cosa així...». El net: «Ah, no, no... aquesta és independentista. És diu Àngels, mira... i va treballar amb el Torra com a consellera d’Empresa». Tercer missatge: el PDECat continua sent netament indepe.
El que paga la pena és el «mira», ja que al mostrar a l’àvia el seu mòbil, Chacón apareix a l’instant com si fos el seu fons de pantalla o la foto vintage de la nòvia a la cartera. L’àvia: «¡Ah, sí, sí, sí... ara ho recordo! Però a aquesta no la van fer fora després? El net, lamentant-ho: «Sí». Quart missatge: molts independentistes van aplaudir en veu baixa que el pèrfid «Estat espanyol» inhabilités Torra per la minúcia de la seva pancarta; no hi va haver talls a la Meridiana ni al Paral·lel. I és, arribats a aquest punt, quan la senyora –i els guionistes de l’espot– treu a resplendir aquesta bilingüe ostra amb perla pròpia del millor Rusiñol: «Sí, precisamente ahir la teva mare, a la nit, em va dir que era bastant buena persona. ¿Se la ve buena persona, no?». I el pulquèrrim noi: «Sí, però ja saps com és la política, iaia. No tot és fer-ho bé». The end. Cinquè i últim missatge: el PDECat practica el joc brut.
La política es pot fer bé, regular, malament o letalment. I aquest és el cas de l’actual PDECat, que no ha dubtat, per cridar l’atenció sobre la seva petitesa, a recórrer a trivialitzar la memòria d’una «bona persona» morta massa jove per comercialitzar amb el seu cognom. ¿De debò, Chacón II, Ortega, Pitarch, Castells (no el sociata Antoni)…, no vau tenir un sol minut per censurar aquest indecent espot abans d’emetre’l, no després? ¿O ja us anava bé?
L’actual PDECat no ha dubtat a trivialitzar la memòria d’una «bona persona»