Equidistància
L’odi és un dels grans remeis contra les frustracions personals. No apareix als llibres d’autoajuda, però es manifesta contínuament en la vida quotidiana. Unes bones quantitats d’odi, degudament dosificades, deixen algunes persones millor que si haguessin pres un Valium. De vegades el sentiment es desborda, com un riu, i inunda, què sé jo, el Capitoli dels EUA. Però després de la tempesta torna la calma. Els assaltants devien dormir com nens aquella nit en què van inundar de bilis negra els passadissos i despatxos de la institució.
–Doctor, tinc un malestar profund, tot i que difús. No és que em faci mal això o allò, és que no estic a gust amb mi.
–¿Ha provat d’odiar?
–Doncs la veritat, no.
–L’hi recomano, és molt eficaç. I no té els efectes secundaris dels fàrmacs.
–¿I a qui he d’odiar?
–Això rai. Pot dirigir la seva antipatia contra els partidaris de l’eutanàsia, per exemple. Desitgi’ls la mort.
–¿I no seria una contradicció que jo, partidari de la vida, els desitgés la mort?
–Doncs és clar que seria una contradicció. Però l’odi comporta una pèrdua completa de la lògica, cosa que ens permet odiar a la babalà, a dretes i esquerres. Fixi’s en Trump. Si es posa perepunyetes, no aconseguirà detestar a fons a ningú i seguirà
Hi ha gent que no és d’odiar ningú i que ara anomenen equidistants, atorgant al terme un sentit pejoratiu. I se’ls pot odiar per la seva tebiesa.
amb el desassossec que el corroeix.
–I, si no és indiscreció, ¿a qui odia?
–Jo, el govern social-comunista bolivarià. Els afusellaria a tots. Però tinc un cunyat que odia a mort l’extrema dreta i li va molt bé. Cada un ha de triar l’objecte del seu odi, tot i que pot canviar-lo de dilluns a dimarts.
Hi ha gent que no és d’odiar a ningú i que ara anomenen equidistants, atorgant al terme un caràcter pejoratiu. Significa que als equidistants se’ls pot odiar per la seva tebiesa. Si vostè n’és un, té garantida l’aversió dels dos extrems de l’arc sociopolític. Però potser és l’única posició moral digna per a qui no s’odia a si mateix.