Cursa per a la conquista de l’espai
Ens enfrontem a una privatització salvatge i a una militarització, per això urgeixen regles comunes que les frenin
La carrera per la conquista de l’espai avança a un ritme frenètic sense que el canvi climàtic ni la pandèmia hagin impulsat un ideari comú que limiti la militarització i el mal ús d’aquest bé públic. Si al segle XX els asos de l’espai van ser els EUA i Rússia –que va heretar el programa espacial soviètic–, al XXI ha augmentat el nombre de participants: la UE, l’Índia, el Japó, els Emirats Àrabs Units, el Brasil i, per sobre de tots, disputant el podi als veterans, la Xina.
Pequín potser va arribar tard a la Lluna, però quan a finals del 2020 va aterrar la càpsula de la nau espacial Chang’e-5 amb gairebé dos quilos de roques i mostres lunars, es va fer evident que la conquista de l’espai havia iniciat una nova etapa molt més competitiva per explotar els recursos del satèl·lit. Amb aquesta exitosa missió, la Xina ha mostrat la seva ambició i les seves creixents capacitats tecnològiques.
Amb el nom de Chang’e, que la mitologia xinesa atorga a la deessa de la Lluna, Pequín va llançar el 2004 el programa d’exploració del satèl·lit i fins ara ha complert les fites del primer aterratge mundial a la cara oculta (2019) i portar-ne mostres. Hi ha pocs dubtes que també complirà el seu objectiu d’establir una base lunar el 2022.
El president Bush va impulsar el 2005 el programa Constellation de la NASA, que pretenia enviar astronautes i construir una base permanent a la Lluna el 2020. El disseny i la construcció dels nous coets que exigia el projecte van patir repetits retards i Obama, que tenia més interès en Mart, el va rebutjar. Trump el va reprendre i, amb les eleccions ja perdudes, va donar suport al programa Àrtemis de la NASA, per al qual es preparen 18 astronautes –la meitat dones–, que planeja arribar a la Lluna el 2024 i establir una base permanent.
El satèl·lit terrestre no és l’únic focus d’interès en l’espai. L’atracció de Mart va provocar que el juliol passat tres països –la Xina, els EUA i els Emirats Àrabs Units (EAU)– es bolquessin en el planeta vermell a la recerca de vida actual i antiga. La Xina va llançar la sonda Tianwen-1, que porta un ròver (vehicle tot terreny d’exploració espacial) per analitzar-ne el terra i buscar-hi biomolècules. La Mars 2020 Perseverance
es va enlairar des de Cabo Cañaveral (EUA) amb el ròver més desenvolupat que existeix. Quant a la sonda Hope, la primera missió espacial dels Emirats Àrabs, va emprendre el vol des d’una base al Japó per explorar l’atmosfera de Mart. Les missions dels tres països preveuen arribar al planeta vermell al febrer del 2021. En les mateixes dates d’aquests projectes s’hauria d’haver enlairat el símbol de la cooperació entre Rússia i la UE, l’ExoMars, però la Covid-19 va posposar el llançament fins al 2022.
Tot aquest desplegament és estatal, però conforme l’exploració perd caràcter filantròpic i els governs afronten la pressió pressupostària, augmenta el nombre d’empreses amb fortes inversions en el desenvolupament còsmic, des de naus de transport fins a prospeccions de metalls en asteroides. Això significa que ens enfrontem a una privatització salvatge de l’espai, per la qual cosa és urgent establir regles comunes que la frenin.
A més, les missions lunars i marcianes no són l’únic imant galàctic. Pequín afirma que el seu programa té finalitats pacífiques; Washington ho rebutja. Segons el Pentàgon, la Xina i Rússia intenten armar l’espai «per reduir l’efectivitat militar dels EUA i els seus aliats».
Els enormes avenços tecnològics de la Xina van portar Trump el 2019 a crear un nou cos militar: la Força Espacial dels EUA, que estarà sota el control de la Força Aèria. «Enmig de les greus amenaces a la nostra seguretat nacional, la superioritat a l’espai és absolutament vital», va afirmar.
La competició en el desenvolupament de míssils i coets és enorme. Al desembre es va enlairar el nou Llarga Marxa-8, que portava cinc satèl·lits, amb el qual Pequín vol augmentar la seva participació en el mercat de llançaments espacials. Una futura variant d’aquest coet serà reutilitzable i se situarà a l’altura de la sèrie Falcon, fabricada per la firma nord-americana SpaceX. Al maig, SpaceX va ser la primera empresa privada que va posar gent en òrbita i assegura que portarà turistes a Mart.
Al seu torn, Rússia va posar en servei el 2019 el primer míssil hipersònic intercontinental que, segons Putin, és capaç de travessar tots els escuts antimíssils existents. En un comunicat conjunt, Pequín i Moscou es van comprometre a augmentar la cooperació en l’exploració i tecnologies espacials per contrarestar la pressió dels EUA.
De la visió comuna de l’espai s’ha passat a una mena d’última frontera, situació que impulsa la creixent privatització i militarització que s’hauria controlar abans que desencadenin una esfereïdora guerra espacial.
La firma SpaceX va posar al maig gent en òrbita i diu que portarà turistes a Mart