T’odio. T’odien. T’odiem
Una voràgine de missatges simplistes i feridors ens empeny a situar-nos en un lloc o un altre
El 2006 va néixer Twitter, tot i que no va ser fins al 2009 que va començar a agafar empenta. Aquell any, Facebook es va convertir en la plataforma més popular del món. I va néixer WhatsApp. L’any següent va ser l’eclosió dels smartphones. Van arribar els trajectes en metro amb la mirada enganxada a les pantalles. Els youtubers, els instagramers... I la tendinitis als dits.
Avui, els missatges, les idees volen i impacten directament al palmell de les nostres mans. Els límits desapareixen. Els missatges de naturalesa comercial apareixen camuflats en el somriure de l’influencer del moment. També esclaten les crítiques més punyents. ¿Qui hi ha al darrere? ¿Amb quantes n’hi ha prou per enfonsar un negoci? ¿I una persona? ¿I una ideologia? El mercat de la denigració va en alça.
Tot sembla accessible a l’aparador de les xarxes: els productes, els serveis i les idees. Però, en realitat, som nosaltres els exposats. La nostra ment convertida en diana. I no podem deixar de mirar. John Cacioppo, el que va ser director del Centre de Neurociència Cognitiva i Social de la Universitat de Chicago, va demostrar que el cervell incrementa l’activitat elèctrica amb els estímuls negatius. Les nostres actituds estan més influïdes per les notícies pessimistes que per les optimistes. La negativitat ens atrapa. I no sempre és fàcil sortir de l’espiral fosca.
Sens dubte, les xarxes socials són una porta oberta al món. Només que a un món desordenat, de vegades febril. És fàcil perdre’s. I acabar al bosc del rancor. El Pew Research Center de Washington, centre que investiga els problemes, actituds i tendències internacionals, ha publicat aquesta setmana un estudi revelador: 4 de cada 10 nordamericans han patit assetjament online. El 75% assenyalen les xarxes socials i la meitat afirmen haver sigut atacats per les seves opinions polítiques.
Trinxeres a les xarxes
L’odi cava trinxeres a les xarxes. Una teranyina de solcs que s’obren davant els nostres peus. Ens atrapen, ens aïllen i ens col·loquen en un escaquer en blanc i negre. Una voràgine de missatges simplistes i feridors que empeny a situar-nos en un lloc o un altre. Les posicions cada vegada més fortificades. I els continus projectils captant la nostra atenció sense parar. Fins a l’obsessió. Fins a la malaltia. Només pendents de la vilesa de l’altre, incapaços de veure les coses positives que hi ha més enllà.
El que succeeix a les xarxes no es queda a les xarxes. La llavor de l’odi o del dolor o de l’assetjament o de l’ofuscació nia en la nostra ment. Llavor regada per un rancor sense límits ni descans. Ho hem vist –sofert– amb el procés. Luis Miller, investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i expert en polarització, confirma que les qüestions identitàries són les que més confronten a Espanya. La paradoxa, adverteix, «és que la polarització es produeix apel·lant a identitats partidistes i territorials que no tenen una incidència directa sobre les condicions de vida de la ciutadania». No hi ha rèdit en l’atrinxerament, només desgast de convivència i democràcia.
Ara podem veure com la llei trans ha obert una profunda bretxa en el feminisme. El moviment
El feminisme, un moviment potent i transformador, avui es troba dividit i enfonsat en la crispació
que fa només dos anys era el més potent i transformador, avui es troba dividit i enfonsat en la crispació. No és descartable que determinats interessos hagin alimentat el desacord, però les xarxes socials han excitat els ànims fins a límits inaudits. A la fi, ha resultat que la mà negra era un algoritme. I la nostra inclinació a la negativitat. Els arguments s’entrellacen amb falsedats embogides fins a convertir-ho tot en un núvol de confusió trànsfoba. I, el pitjor, mitjans solvents i líders socials fent-se ressò de persones sense escrúpols que, per interès o per egolatria o per alienació, estan protagonitzant una victimització obscena i assetjant persones trans.
Miller apunta la necessitat de desemmascarar els arguments polaritzadors. De vegades és molt difícil discernir la veritat, però ens hi juguem la salut democràtica. La polarització alimenta fantasies paranoiques i tots podem ser-ne víctimes, fins i tot contribuirhi. Fer caure murs, exposar-se a altres creences i mirar de trobar punts en comú és l’única via de reparació per a les ferides de l’odi.