Una lliçó de democràcia

Als estats de dret o aquells on s’assenta la democràcia, impera la llei en detriment del rancor i de la venjança. I són els jutges que, de manera independent dels poders legislatiu i executiu, tenen el deure d’aplicar-la. De vegades, no obstant, als ciutadans ens costa entendre algunes de les decisions preses pel poder judicial, com és el cas de l’alliberament de l’etarra Antonio Troitiño per part de l’Audiència Nacional. En efecte, el jutge de vigilància penitenciària de l’Audiència Nacional José Luis Castro ha concedit el tercer grau a Troitiño, que afrontava una condemna de més de 2.700 anys (quatre xifres) per haver assassinat 22 persones, incloent-hi l’atemptat de la plaça de la República Dominicana a Madrid l’any 1986, lloc on van morir 12 guàrdies civils i en va quedar ferits més d’una cinquantena. Troitiño no se’n va penedir llavors i tampoc posteriorment, i és un dels membres d’ETA més sanguinaris.

¿Ha obrat bé el jutge José Luis Castro? Doncs sí, clarament sí, al complir el seu deure d’aplicar l’article 104.4 del reglament penitenciari. Conforme a aquest, qualsevol reclús, amb independència de la seva maldat contrastada, té dret a quedar en llibertat si acredita una malaltia incurable amb necessitat d’atenció pal·liativa, que és justament el cas de Troitiño. Aquest article es basa en raons humanitàries i de dignitat personal, i en l’absència de capacitat per exercir el mal. Fins i tot sabent que no hi hauria bilateralitat, una grandesa de l’Estat de dret és precisament la de mostrar humanitat cap a qui mai l’ha tingut.

Al no penedir-se’n mai, sí que em sembla legítim que algú pogués preguntar-se què tornaria a fer Troitiño. No importa, l’Estat de dret no pot entrar en aquests detalls. En qualsevol cas, una lliçó de la democràcia per al terrorisme de l’extingida ETA.

n