Ocupació il·legal i vivenda social
Qualsevol reforma de llei és insuficient sense una aposta política pel lloguer social
En els últims anys s’han detectat conductes consistents que sota la falsa aparença de l’ocupació d’una vivenda, basada en l’estat de necessitat, s’oculten grups o persones que operen en la més absoluta opacitat i impunitat, obtenint beneficis econòmics per l’ocupació d’una vivenda, perquè el seu propietari pugui recuperar la seva possessió.
Des de la Comissió de Normativa del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) i de l’Advocacia Catalana (CICAC) hem estat impulsant propostes legislatives en aquesta matèria, com la que va constituir l’embrió del projecte de llei de reforma de la llei d’enjudiciament civil (LECivil), que va donar lloc a l’aprovació de la llei 5/2018, de l’11 de juny, de modificació de la LECivil, pel qual es regula un procediment específic per garantir la possessió de vivendes ocupades il·legalment.
Desgraciadament, com apuntàvem en el grup de treball, la reforma processal civil era insuficient, perquè per combatre aquesta xacra es requeria una reforma de més profund calat, especialment de la llei d’enjudiciament criminal, per regular una mesura cautelar ad hoc i de la llei de propietat horitzontal, per legitimar el president d’una comunitat de propietaris davant conductes d’aquest tipus lesives per a la comunitat.
Per fer front a l’ocupació il·legal són molts els països que introdueixen vies legals per recuperar la possessió d’un immoble en un breu termini de temps i en seu policial (Holanda, França, Alemanya, Regne Unit). Des de la Comissió de Normativa hem promogut una proposta de modificació legislativa de la LECriminal, en la línia apuntada pel magistrat de la Sala 2a del Tribunal Suprem Vicente Magro, que permeti l’adopció d’una mesura cautelar, sense deixar caució, i la recuperació immediata de la vivenda ocupada il·legalment, si després de requerit l’ocupant de la vivenda, no acredita en el termini de 48 hores disposar de títol.
Sens dubte, des de l’advocacia institucional hem contribuït a generar debat i estat d’opinió sobre la realitat social en la qual ens trobem amb aquestes ocupacions il·legals i, sobretot, ha servit per acabar amb aquesta absurda llegenda, sense recolzament legal, que si un es mantenia a la vivenda més de 48 hores es consolidava l’ocupació il·legal.
Per donar seguretat jurídica i unificar criteris, la Fiscalia General de l’Estat (FGE) ha dictat la instrucció 1/2020 del 15 de setembre i la Secretaria d’Estat de Seguretat la instrucció 6/2020.
D’altra banda, tant l’autonòmic català com el legislador estatal han dictat disposicions a fi de pal·liar el drama de moltes persones que es troben en situació de risc d’exclusió residencial, entre les quals es pot destacar el decret llei 37/2020, del 3 de novembre, de reforç de la protecció del dret a la vivenda davant els efectes de la pandèmia de la Covid-19, i del reial decret llei 37/2020, del 22 de desembre, de mesures urgents per fer front a les situacions de vulnerabilitat social i econòmica en l’àmbit de la vivenda i en matèria de transports.
El mateix RDL 37/2020 afegeix un article 1 bis a l’RDL 11/2020, per als supòsits de suspensió durant l’estat d’alarma del procediment de desnonament i dels llançaments per a persones econòmicament vulnerables sense alternativa habitacional, establint que no podran acollir-se als beneficis d’aquesta norma protectora quan l’entrada o permanència en una vivenda ha tingut lloc en un immoble propietat d’una persona física, si en l’esmentat immoble té el seu domicili habitual o segona residència degudament acreditat o quan l’entrada o permanència en l’immoble sigui conseqüència de delicte.
El cert és que qualsevol reforma que s’emprengui és insuficient si des dels poders públics no es porten a terme polítiques de promoció de vivendes socials de lloguer. És lamentable que la mitjana espanyola estigui en un 3% en aquesta matèria, mentre que la mitjana europea està en el 15%.
Aquesta hauria de ser una de les prioritats dels programes electorals de tots els partits polítics, sobretot quan la greu crisi econòmica derivada de la crisi sanitària de la Covid-19 accentuarà encara més la desigualtat social i, sobretot, l’accés a una vivenda digna, especialment als més joves.
La crisi de la Covid-19 accentuarà encara més la desigualtat i, sobretot, l’accés a una vivenda digna
n