Els New York Dolls quasi s’extingeixen amb la mort de Sylvain Sylvain
El guitarrista dels New York Dolls és el cinquè membre de la banda que mor. Ja només queda el cantant, David Johansen, del grup que als primers anys 70 va fer de pont entre els Stones i el punk.
Al llarg de la dècada del 1970, en concret des del 1974, un adolescent anomenat Steven Morrissey es va fer un petit nom amb el bombardeig de cartes a què va sotmetre la premsa musical britànica, llavors un poder suprem que regia amb mà capritxosa el món de la música popular moderna. A les missives van seguir petites crítiques de concerts. Unes i altres eren incisives i anaven bastant a contracorrent. Els New York Dolls van tenir en aquests textos remesos des de Kings Road, a Stretford (Manchester) un dels seus millors paladins. No debades el signant era el president del club de fans britànic del grup.
Steven Morrissey seria ja en els 80 només Morrissey, capitost dels
Smiths. Morrissey va comissariar el 2004 el festival Meltdown. La seva gran aposta va ser, per descomptat, organitzar una reunió dels New York Dolls, dels quals sobrevivien David Johansen (cantant), Sylvain Sylvain (un dels dos guitarristes) i Arthur Kane (baixista). L’actuació va ser un èxit, però menys d’un mes després, Kane va morir de leucèmia. Johansen i Sylvain van decidir que ja que s’havia regalat a la banda una segona vida l’aprofitarien malgrat la gerra d’aigua freda, i aquesta reencarnació més que escapçada dels Dolls va funcionar en escenaris i discogràficament fins al 2011.
Un sol d’alegria
Els New York Dolls ressuscitats van actuar en el festival Azkena Rock de Vitòria el setembre del 2004. La broma que circulava entre l’afició, una mostra de l’escepticisme que generen les exhumacions de conjunts sagrats, era: els New York Dos. Escepticisme infundat per una vegada: la banda va oferir una actuació devastadora i divertidíssima. A un repertori immortal (amb ressenyable aportació de Sylvain) s’hi van afegir la saludable ironia de Johansen respecte del seu personatge i l’alegria que irradiava Sylvain, l’home més feliç del món aquella nit. No era per a menys: després de 30 anys, tornava a ser una estrella del rock and roll.
Ahir va transcendir la mort de Sylvain com a conseqüència d’un càncer el 13 de gener, als 69 anys. Dels New York Dolls ja només queda amb vida Johansen, que es va acomiadar del seu camarada en termes molt del grup: «Et trobaré a faltar, vell col·lega. Mantindré els focs de casa cremant. Au revoir, Syl, mon vieux copain». Serien els Dolls uns pendons desorellats, transvestida carn de tuguri, però a la seva manera sempre els van agradar el glamur i el xampany, sense oblidar que si en una ciutat se’ls va estimar va ser a París.
El ball dels New York Dolls amb la parca va començar aviat. Billy
Murcia, el primer bateria de la banda, oriünd de Bogotà, va morir en un sòrdid episodi e drogues el 1972. Tenia 21 anys acabats de complir i el grup encara no havia gravat el seu primer àlbum. El següent va ser el guitarrista Johnny Thunders, jonqui il·lustre que se’n va anar el 1991. El 1992 li va tocar a Jerry Nolan, el substitut de Murcia. Després va ser Kane, i ara, Sylvain.
Jueu del Caire
Sylvain Mizrahi va néixer al Caire el 1951, en el si d’una família jueva que va emigrar primer a França i després a Nova York (els Dolls eren exòtics fins i tot en l’origen dels seus membres). Amb els New York Dolls va gravar els dos únics elapés del conjunt en la seva primera vida, l’homònim debut (1973) i Too much too soon (Massa, massa aviat, 1974). El títol del segon sol utilitzar-se com a epitafi de la banda, i no per ser un lloc comú deixa de ser una interpretació encertada.
Baula perduda entre els Rolling Stones i els Sex Pistols, els Dolls van ser –com a bons visionaris– massa dionisíacs, massa sorollosos, massa bruts, massa gamberros i en general massa passats abans de temps. En conseqüència, no es van menjar un torrat en termes comercials (tot i que influents crítics musicals es van posar als seus peus). I això malgrat ser en un segell discogràfic important (Mercury Records) i comptar com a productors amb Todd Rungren (New York Dolls) i George Shadow Morton (Too much too soon), l’home que va fer de les Shangri-Las el més inquietant dels girl groups de la dècada del 1960, un episodi adorat pels Dolls, que també tenia un gran cor pop.
El seu lluent debut en solitari, del 1980, es va quedar en disc de culte
Thunders (majorment solista) i Sylvain (majorment rítmica) van formar un dels grans tàndems guitarrístics de la història del rock and roll (no parlem de tècnica, sinó de capacitat d’ex-ci-ta-ció; en aquest sentit eren dues fenomenals dinamos humanes) en els dos joiosos motins que van deixar com a llegat discogràfic els Dolls.
Glam de barri
En el pla estètic tampoc el món estava preparat per a ells. Tan lluny de l’androgínia de David Bowie com de les disfresses masculines de The Sweet o Gary Glitter –els dos extrems britànics–, els Dolls van encunyar una idea de barri del glam. Semblaven el grup d’un bordell.
Després dels dos desenganys discogràfics, els Dolls es van posar en mans de Malcolm McLaren, futur mànager dels Sex Pistols, a qui no se li va ocórrer res millor per acabar d’enfonsar el grup que vestirlo de cuir vermell i fer-lo actuar davant d’una enorme bandera de l’URSS. Final de la història.
Thunders i Nolan van formar llavors els Heartbreakers, potser els individus d’aspecte més patibulari que mai han trepitjat un escenari i la banda que va corrompre els xitxarel·los del punk londinenc, mentre que Sylvain es va quedar al costat de Johansen en els inicis de la carrera en solitari d’aquest.
El 1980 el guitarrista va editar Sylvain Sylvain, lluent disc de rock and roll amb ànima superpop que li va oferir dos semihits, Teenage news i What’s that got to do with rock’n’roll. L’abundància de ganxos irresistibles en l’àlbum en general i en aquestes dues cançons en particular realça la figura de l’artista com a compositor. A aquest tiberi el va seguir el 1981 Syl Sylvain and The Teardrops, encara més enganxós i amb Just one kiss com a estendard. Però, res. No era moment per als nois entremaliats amb cor tendre.
Sylvain va passar a aquella zona d’ombra en la qual no se sap com sobreviuen les llegendes menors (tot i que els royalties d’una banda revaloritzada com els Dolls deuen ajudar). Per això va resplendir com un sol d’entusiasme a Vitòria.