El que de debò va matar Robin

Filmin estrena el documental que relata els últims dies de la vida de Robin Williams i el seu llegat com a actor. A través de diversos testimonis, entre els quals destaca el de la seva dona, Susan Schneider, es descobreixen els efectes del trastorn neurod

Quan el suïcidi de Robin Williams va sortir a la llum l’agost del 2014, la premsa es va centrar en la seva batalla contra la depressió i les seves passades addiccions a l’alcohol i la cocaïna. També es va especular sobre possibles problemes econòmics i es va esmentar la pèrdua progressiva de poder taquiller que havia patit en els últims anys. Alguns van assumir que potser l’actor responia a l’arquetip del pallasso trist, desesperat per fer riure, però desconsolat per dins.

La veritat, va descobrir l’autòpsia, és que havia passat els seus últims anys castigat per la demència amb cossos de Lewy (LBD), un procés neurodegeneratiu més desconegut i molt més ràpid i letal que l’Alzheimer, que provoca la formació de dipòsits de proteïnes anormals al cervell i no només complica les funcions cognitives més bàsiques, sinó que causa problemes motrius, ansietat, al·lucinacions, paranoia i insomni. El suïcidi, asseguren els experts, és comú entre els que ho pateixen.

L’impacte de l’LBD en Williams és l’assumpte central d’El deseo de Robin, documental acabat d’estrenar a Espanya a través de Filmin amb què Susan Schneider Williams rendeix homenatge a qui va ser el seu marit durant més d’una dècada, posa els punts sobre les is sobre la seva mort i intenta donar llum sobre la malaltia. «Si haguéssim tingut un diagnòstic exacte a temps, potser el meu marit podria haver trobat certa pau», lamenta la viuda, que ha produït la pel·lícula i és la seva narradora.

Williams sempre va ser un intèrpret polifacètic, alhora un monologuista hilarant capaç de fer funcionar el seu cos i la seva ment frenèticament en totes direccions, una carismàtica estrella de Hollywood en comèdies per a tots els públics –La señora Doubtfire (1993), Jumanji (1995)– i un actor capaç d’explorar profunditats psicològiques en drames com El club dels poetes morts (1989) i El indomable Will Hunting (1997). Totes aquestes cares es van anar desdibuixant amb la LBD. «És una malaltia devastadora, irreversible, i sempre fatal», explica en la pel·lícula un dels doctors que hi intervenen. «Robin va arribar a tenir el seu cervell completament envaït per l’LBD; és un miracle que fos capaç de moure’s».

Atacs de pànic

Tot va començar amb uns mals d’estómac. Després va començar a patir tremolors a la mà i pèrdues excessives de pes, i després van arribar els atacs de pànic, els deliris i les apagades mentals. Durant el rodatge de la seva última pel·lícula, Noche en el museo 3: El secreto del faraón (2014), Williams era pràcticament incapaç de recordar els seus diàlegs. «En l’equip tots ens vam adonar que el seu cervell no anava a la mateixa velocitat i que això el turmentava», recorda el director Shawn Levy. «Un dia em va dir: ‘Sento que ja no soc jo mateix’». Poc després li va ser diagnosticada la malaltia de Parkinson, però tant ell com la seva dona sabien que el problema era un altre i van decidir acudir a un centre de tractament neurocognitiu. Una setmana abans de la seva cita, l’actor es va treure la vida.

Per a sorpresa de ningú, el retrat que El deseo de Robin ofereix de Williams és el d’un home brillant, càlid i generós, que visitava els soldats nord-americans destinats a l’Iraq i l’Afganistan i que va aconseguir fer riure el seu amic Christopher Reeve quan aquest va tenir l’accident que el va deixar tetraplègic –es va presentar a l’hospital fingint ser un proctòleg rus; que vivia allunyat de Hollywood i disfrutava visitant els seus veïns i practicant el ciclisme, i per a qui no hi havia res més important que fer feliç. «Per això és important que se sàpiga la veritat sobre Robin», opina el productor David E. Kelley, per a qui l’actor va oferir una de les seves interpretacions finals en la sitcomThe Crazy Ones. «Perquè sempre va ser un model de conducta i el seu suïcidi va poder portar molta gent a pensar que no era un ésser humà tan especial com creien. Però sí que ho era».

nMés enllà de reflectir les atrocitats ocorregudes en la guerra de l’ex-Iugoslàvia, Encara hi ha algú al bosc porta el públic a reflexionar sobre l’actitud d’Europa davant el conflicte i sobre la necessitat de les víctimes a viure amb dignitat. El muntatge dirigit per Joan Arqué, amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart, atrapa l’espectador amb una proposta canviant jugant al contrast, barrejant el terror als Balcans amb referències a la Barcelona olímpica.

Milers de dones van ser violades i obligades a tenir fills no desitjats que encara necessiten respostes. Uns i altres necessiten ser escoltats i que es faci justícia. Teatre document, projeccions, humor negre i música en directe es combinen en aquest muntatge, l’estructura del qual permet anar regulant la tensió. L’impacte i la cruesa arriben sense ensenyar cap agressió física, tot es transmet amb la paraula i els records de supervivents encarnats per una solvent Ariadna Gil i una convincent Montse Esteve al costat d’una polivalent Judit Farrés. Amb l’actitud dels seus personatges, la seva manera de parlar i els seus records n’hi ha prou per reviure aquell infern que els culpables intenten enterrar o negar com mostra un dels condemnats pel Tribunal Internacional Penal per a l’antiga Iugoslàvia, interpretat per Òscar Muñoz. Ell, com Farrés, es desdobla en diversos personatges, el del periodista i amic del fotògraf Jordi Pujol Puente, mort a Sarajevo

Encara hi ha algú al bosc retrata la hipocresia d’Europa –xocant número coral i musical crític amb el paper dels cascos blaus i la creació de xarxes de tràfic de dones i nens– i denuncia la ferida oberta en un país on les dones tenen com a veïns els seus violadors. Obra dura en què es palpa la por de les víctimes i la seva necessitat de no caure en l’oblit. Impacta, indigna i obliga a pensar.

«El seu suïcidi va poder portar a pensar que no era l’ésser humà que era», diu un productor

n