El Barça dona el cop a la pista del CSKA
Higgins i Abrines lideren una gran actuació col·lectiva davant el líder
Va ser un cop d'autoritat en tota regla. Una demostració d'actitud i ambició la que va permetre al Barça assaltar la pista del CSKA Moscou (75-88) i treure l'enorme potencial que atresora aquesta plantilla, encara privat de tres baixes de pes com Mirotic, Davies i Claver. En la seva tornada a Rússia, on ha construït part de la seva carrera, Cory Higgins va jugar a un nivell estel·lar (25 punts i 6 rebots), igual que Álex Abrines (19 punts). Tots dos van ser els millors exponents d'un equip que va oferir una esplèndida imatge col·lectiva per tombar el líder de l'Eurolliga.
L'eficàcia en el llançament exterior va impulsar el Barça d'inici. Va estar molt implicat Higgins, amb la motivació que acompanya tots els ex, i Abrines el va secundar amb un encert prodigiós des del triple. Va ser dins de la zona on l'equip blaugrana va ser molt permissiu d'inici, tot i que va saber corregir-se amb la brega de Sergi Martínez, cada vegada més reforçat en els esquemes, i Oriola.
Més físic, amb més centímetres i quilos, el CSKA va controlar els dos primers quarts des de la defensa, tancant-se en la pintura i també es va mostrar molt còmode en atac amb la direcció de Mike James. En aquest escenari de desequilibri inicial, l'equip rus va obrir una primera bretxa després del primer quart (25-20), i va començar movent-se també al seu aire en el segon, amb un enorme desplegament físic fins a portar el seu avantatge a marges preocupants (38-26 després d'un triple del mateix James).
PARCIAL CLAU / El Barça, privat de peces fonamentals –Mirotic i Davies estan a prop de tornar, a Claver encara n'hi queda– va viure moments complicats davant l'allau de joc que, per mome nts, va generar el seu rival. Aquell a fase va coincidir amb els minuts en què Abrines i Higgins van pre ndre's un respir. Però amb la torn ada de tots dos, el Barça va recuperar la seva millor versió. Els dos exteriors van firmar una ratxa excelsa en atac amb què van capgirar el guió. Ells van ser els responsables d'un parcial sorprenent de 2-16 en quatre minuts, que no va trobar resposta del CSKA i va permetre al quadre de Jasikevicius anar-se'n ja amb avantatge al descans (41-42).
Es va elevar molt el to físic i la b aralla i això va deslluir moltíssim el partit en una represa marcada per la defensa. La conseqüència va ser un parcial de 3-6 en els cinc primers minuts, que el Barça va capejar amb més enteresa. En aquells instants, el protagonisme de Hanga i Higgins va reactivar una altra vegada l'equip blaugrana en atac i li va permetre agafar la seva màxima diferènc ia (51-62, m. 29) per entrar en l'últi m període carregat de confiança.
En aquella fase, en la qual James va intentar estirar el CSKA i liderar la reacció local, Higgins i Abrines v an continuar amb un paper estel·la r, el jove Sergi Martínez (que ja va lluir solvència en el clàssic davant e l Madrid) i Oriola van oferir minuts excel·lents. Tots dos li van donar consistència a la baralla pel reb ot i els blaugrana, en general, van s aber manejar amb molta intel·ligè ncia el rellotge des de la direcció de Hanga (va passar per davant de Westermann) i un Calathes fonamental en una victòria que reforça el projecte barcelonista davant la mirada d'Europa.
La història de Colin Bell segurament mai hauria sigut la mateixa si en la seva vida no s'hagués creuat Malcolm Allison, el singular personatge que als anys 60 va arribar al Manchester City i es faria cèlebre en el futbol anglès per les seves extravagàncies, les seves polèmiques, les seves declaracions incendiàries i la seva manera de vestir.
No és estrany que una vegada retirat del futbol trobés col·locació com a comentarista televisiu. Però abans d'això, el 1965, poc després de penjar les botes, Joe Mercer, que acabava d'arribar a la banqueta del City, li va trucar perquè fos el seu ajudant a Maine Road. Ho va acceptar sense dubtar-ho i va començar a recórrer el nord d'Anglaterra a la recerca de joves talents per incorporar un equip que havia tornat a caure en la Segona Divisió i travessava serioses dificultats econòmiques.
Allison va buscar consell en tots els seus coneguts, en els seus excompanys al West Ham, en entrenadors, i durant les primeres setmanes en el càrrec anava i venia per les carreteres angleses amb una llibreta plena d'apunts. Va ser un amic que solia jugar amb ell a les cartes, que no tenia res a veure amb el futbol, qui el va posar rere la pista bona. Li va dir que a Bury, d'on ell era, es parlava molt d'un noi de 19 anys que feia dos anys que era a l'equip i corria amb la pilota com si fos un cavall. No va fer falta que li diguessin res més. Allison va ajornar els seus plans inicials i va decidir acostar-se el diumenge següent al camp del Bury amb el seu company de timba.
Aquell jove es deia Colin Bell. Era natural de Durham, s'havia quedat sense mare sent un nadó i de la seva educació se'n va encarregar el seu pare amb l'ajuda de dos dels seus oncles. Un d'ells va ser qui el va empènyer al futbol. Amb només 17 anys havia arribat al modest Bury després que clubs com el Newcastle, el Sunderland o l'Arsenal descartessin el seu fitxatge després de sotmetre'l a diferents proves.
Un preu de riure
Allison va tardar 15 minuts a comprendre que aquell noi ros, de cabells llargs i gambada sorprenent es guanyaria la vida jugant a futbol. Aquell mateix dia s'hi va acostar, es va presentar als dirigents del Bury i els va preguntar el preu. «Per 45.000 lliures és seu», li van dir.
Era un preu de riure, però el problema era que aquell Manchester City tenia la seva tresoreria per terra i aconseguir immediatament una xifra com aquesta suposava un problema. Allison va tornar a Maine Road entusiasmat, va parlar amb Mercer i es van reunir amb els dirigents del club, que van insistir que no tenien els diners i que no pagarien per un jugador a qui només havien vist en un partit. Van demanar un parell de setmanes per aconseguir aquesta quantitat i li van pregar a Allison que tornés a veure'l. L'ajudant de Mercer va tornar a la grada en els següents partits del Bury. Allà també hi havia observadors d'altres clubs que hi acudien atrets per Colin Bell. Veure'ls li feia perdre el cap perquè es temia el pitjor.
Allison va traçar llavors una estratègia una mica desenraonada, pròpia del seu caràcter. Mai anava sol als partits, s'emportava algun amic i es dedicava a fer comentaris prou alts, sense cridar molt l'atenció, perquè el sentissin els seus veïns de grada. Tots eren petits inconvenients que li veia a Colin Bell. Que si no caboteja massa, que si és tou en el tall, que si amb prou feines maneja l'esquerra... Anava dosificant els seus judicis durant el partit i els deixava anar amb aparent indiferència, encara que tot estava molt estudiat. No tenia cap seguretat sobre la seva eficàcia, però sabia que almenys a algun d'aquells observadors li provocaria alguna reacció. Imaginava que les seves puntualitzacions tindrien el seu efecte en els informes que escriguessin per als seus clubs o en les recomanacions que fessin.
Estratègia psicològica
Van passar tres setmanes fins que el Manchester City va aconseguir els diners. Allison va viure aquell temps amb veritable angoixa tot i que feliçment per a ell cap altre club es va atrevir a