El real heroi blaugrana
Cada nen té els seus herois. No gaires. L'heroïcitat exigeix anar acompanyada de l'escassetat. Amb la pandèmia hem alterat aquesta condició afirmant fins a afartar-nos que tots som herois. Sabem que en el fons es tracta només d'una frase placebo. Al darrere no hi ha més que una solemne ximpleria. Si tots fóssim herois, aquests deixarien d'existir. I no és res que vulguem, això.
Als herois particulars s'hi afegeixen els generacionals. Per als nascuts a cavall dels 60 i 70 del segle passat l'heroi col·lectiu va ser un dibuixet que responia al nom de Marco. Els estalvio els detalls als que ignoren qui va ser el susdit. N'hi ha prou amb saber que es tractava d'un nen molt desgraciat, castigat amb tota mena de penalitats que després de patir com no ets pots afiamb gurar aconseguia retrobar-se amb la seva mare.
L'ombra de l'heroi col·lectiu és allargada. La depressió en la qual va entrar el nostre món fa una dècada llarga va coincidir l'arribada als llocs de comandament dels que es van passar la infància plorant a llàgrima viva amb les desgraciades peripècies de Marco. Era impossible que aquests nens aixequessin mai el cap. Han fet amb el món alllò que els van ensenyar: entristir-lo.
Quan érem petits ens importava un rave qui era el president
Insígnies del Barça
El catàleg d'elecció individual és més variat. El meu heroi va ser un senyor de Barcelona que el primer dia d'agost arribava al poble per iniciar les seves vacances. Baixet, de faccions anodines, gens xerraire; un avi arreglat, sense més. No obstant, darrere de la seva aparent insubstancialitat s'amagava un home que va arribar a la categoria de gegant entre els nens del lloc. Treballava al Camp Nou, mai vam saber exactament de què. Però aviat vam descobrir amb alegria que es tractava del nostre Pare Noel de l'estiu.
A les seves butxaques sempre hi havia insígnies del Barça i d'altres equips de Primera Divisió que repartia arbitràriament entre els que caminàvem a la vora seu a l'espera que alguna cosa del seu infinit aixovar aterrés a la nostra mà. També repartia banderins, fotos de jugadors i fins i tot en alguna ocasió pilotes.
Darrere de la seva aparent insubstancialitat s'hi amagava un faedor d'alegria que convertia l'estiu en un festival d'escuts futbolístics que ens van permetre construir col·leccions més que dignes. Un any va arribar l'agost i el nostre heroi no va aparèixer. Vam preguntar als grans, com han fet aquest any els nens amb les cavalcades. Vam descobrir la lliçó més incomprensible i alhora més necessària: que tothom desapareix.
Aquesta setmana que Ter Stegen ha vestit l'heroïcitat de porter me n'he recordat d'aquell primer heroi que en la memòria reviu com un avi, encara que potser no ho fos, i com amb el gest gens ampul·lós de ficar-se la mà a la butxaca per extreure'n una quincalla blaugrana ens omplia de goig el dia, l'estiu i la vida.
Amb les eleccions ajornades caic també que a aquells nens ens importava un rave qui presidia el club que estàvem aprenent a estimar. Havíem descobert que el veritable emperador vestia les robes d'un empleat.