«Vivíem d’esquena a la mort»
EL PERIÓDICO i Fundació La Caixa donen veu cada setmana als perfils socials, culturals i científics que estan creant una societat amb més oportunitats per a tothom.
Coordinadora i psicòloga del Programa d’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa, Vanesa Aresté exerceix la seva tasca a l’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) de Lleida, gestionat per DomusVi. Al llarg del 2020, la Fundació La Caixa ha ofert acompanyament emocional i espiritual a més de 56.700 persones en processos de final de vida i dol. Aquest acompanyament no és fàcil, però Aresté defensa que també resulta molt enriquidor i reconfortant. Les cures pal·liatives, destaca, no són una vocació, sinó una militància.
— La Covid ho impregna tot. ¿Com i de quina manera ha afectat la seva feina?
— Ens hem hagut d’adaptar a unes noves condicions de treball, des dels epis fins a l’ús de noves tecnologies, com les videotrucades. I a un augment de les causes de sofriment, com ara l’aïllament, la solitud a nivell assistencial, dols complexos a les famílies i el desgast dels professionals. Hi ha hagut noves condicions de treball, però també noves conviccions. S’ha vist la importància de l’acompanyament emocional i espiritual en les situacions de final de vida, mort i comiats. La pandèmia ens ha situat en un nou modus vivendi.
— ¿Ens ho pot explicar?
— Ens ha situat en un escenari d’incertesa, de consciència collectiva de la condició de vulnerabilitat de la humanitat i ens ha permès entendre i atendre d’una manera diferent, més compassiva. Però també ens ha situat davant un nou modus moriendi, en el qual ha estat present l’atenció pal·liativa, perquè la Covid ha evidenciat la nostra finitud, hem perdut familiars en condicions de solitud, aïllament, de manera abrupta, en unitats medicalitzades envoltades de tecnologia i poca calidesa humana. I s’ha vist que era necessari incloure els elements nuclears de l’acompanyament al final de la vida.
—¿Com s’alleuja el sofriment d’un pacient en aquestes circumstàncies?
— Hem fomentat el benestar del pacient intentant millorar la seva qualitat de vida, donant prioritat a les necessitats físiques, psicosocials i espirituals amb un treball multidisciplinari i una mirada molt humanitària i compassiva. Un acompanyament molt genuí perquè els malalts no estiguessin sols i no hi hagués sofriment existencial.
— ¿I el de les famílies?
— Com que no es permetien les visites, hem hagut de reforçar molt la confiança en l’equip terapèutic, fomentar la comunicació amb les videotrucades, ser més accessibles a les preguntes, informar de la mort de l’ésser estimat i acompanyar en el dol. Aquest treball ha sigut essencial per prevenir dols complicats i garantir al familiar que, a l’haver confiat en nosaltres per acompanyar-lo, la persona ha estat ben cuidada fins al final de la seva vida.
— ¿Què aconsellen a les famílies per afrontar el dol?
—No m’agrada dir que dono consells. Però es tracta de desresponsabilitzar o desculpabilitzar els familiars pel que han pogut i no han pogut fer. També permetem l’expressió emocional, que el dol no sigui silenciat, i els oferim suport professional quan sigui necessari. I naturalitzar. Una de les coses que està fent la pandèmia és naturalitzar el procés de la mort dins del que és la vida. Fins ara, el modus vivendi era molt clar: vivíem d’esquena a la mort.
— Ningú ens ensenya a morir.
—Certament. Fins i tot en la medicina, la mort s’ha viscut com un fracàs. Amb la pandèmia hem d’aprendre a considerar la mort com una cosa natural que forma part de la vida. La gentilesa de les cures pal·liatives consisteix a permetre viure la vida fins a l’últim instant. M’agrada aquesta frase.
“«La pandèmia ens situa en un nou ‘modus vivendi’, però també en un nou ‘modus moriendi’»