El país de Dupond i Dupont
El veritable problema és que Catalunya està sense Parlament, sense president, sense lideratge ni projecte
Cada un parla de la fira segons com li va. Així han d’entendre’s les reaccions a l’ajornament de les eleccions catalanes i també els posicionaments previs de cada formació política. Que els socialistes es quedessin sols defensant el 14-F no obeeix, efectivament, a un xarampió de radicalitat democràtica a les seves files, sinó més aviat a l’alteració dels seus plans envers Salvador Illa. Com la política pot ser moltes coses, també un sifó de ràpid esbravament, els temors socialistes pel retard estan justificats. El mateix, però en el sentit contrari, val per als que estan forçant des del primer dia el canvi de data dels comicis.
Normalment la política –particularment tot el que incumbeix a l’estratègia electoral per treure el major nombre de vots possible– es viu portes endins, pels qui la protagonitzen, i s’observa des de fora pels que la segueixen obsessivament, amb la fantasia d’estar protagonitzant o contemplant una partida d’escacs. Però, vista nua, la política té més similituds amb el parxís. Ara ERC i JxCat han tret un cinc i la fitxa vermella socialista ha quedat encallada sense poder avançar. I el dau de nou al gobelet. Però més enllà dels càlculs electoralistes –a tot arreu couen faves, no només aquí– i de les dades epidemiològiques, el veritable problema de la política catalana en aquests moments és la falta de credibilitat de les seves institucions per a la presa de decisions creïbles en nom de l’interès general. Aquest és el preu que cal pagar per haver-les utilitzat durant tant temps per armar les jugades mestres de l’escapisme processista.
Ja fa massa temps que tot fa olor de calculadora de part. La factura, que era predictible, és que tot acaba sonant igual que el crit d’en Pere anunciant l’arribada del llop als seus paisans. A força d’abús continuat i de portar les costures de les institucions sempre al límit en benefici dels qui les governen ningú es creu res quan arriben les hores solemnes. Com que tot està instal·lat des de fa temps en una doble excepcionalitat –la derivada del procés sobiranista i l’epidemiològica– l’alteració del calendari electoral no és, a dir veritat, una cosa que hagi de modificar radicalment el curs de la història catalana. Catalunya no inaugurarà de cop i volta amb les eleccions una nova era de retorn a la majoria d’edat política que deixi enrere definitivament l’infantilisme creixent dels últims anys. Les grans patronals catalanes –Foment i PIMEC– i també els sindicats de tall clàssic i