El txa-txa-txa català
Podem cantar, com Gabinet Caligari a l’ocàs dels 80, que la culpa va ser del txatxa-txa. Però ni el txa-txa-txa va tornar caradura Jaime Urrutia, ni va engendrar aquesta lletra bufa i torera xopa d’alcohol. Tampoc va ser la causa que al cantant se li torcés l’aventura amb aquella barcelonina a les portes del club nocturn. En realitat, el txa-txa-txa no va tenir la culpa de res.
La pandèmia és avui el txa-txa-txa de la política catalana. Un agent d’ocasió per justificar decisions de difícil justificació. Decisions confuses, sospitoses o tramposes, jurídicament i políticament. La menció a la crescuda de la tercera onada de la pandèmia impacta com una canonada en l’emoció. És un argument guanyador. Trampós, però imbatible. Votar contagia, ergo, votar mata.
Aquest sil·logisme converteix en còmplices de la tragèdia a qui gosin discutir-lo, poc menys que terroristes contra la salut pública. La fórmula no admet contrast racional, és emoció pura. No permet al·lusió als imminents comicis a Portugal, on hi ha taxes de contagi i mortaldat moltíssim més elevades que a Catalunya, però també un conscienciós pla de seguretat sanitària que garanteix l’exercici dels drets polítics dels portuguesos. Tampoc consent referències al conat de Trump d’ajornar els comicis que han acabat fent caure la seva presidència. Ni a la inseguretat jurídica, l’arbitrarietat governamental i la feblesa democràtica que bateguen al decret d’ajornament electoral del Govern català. El catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós l’obre en canal a la pàgina 12.
El txa-txa-txa sonava en aquell club amb incitant oportunisme. La pandèmia assola aquí amb efectes tràgics, però també per a profit d’alguns interessos. Les dades epidemiològiques, avui a Catalunya, són preocupants, però en absolut pitjors que en l’onada de tardor, quan només Puigdemont i els seus pretorians confessaven el seu interès a demorar la cita electoral.
Junts desitjava ja llavors un retard per erosionar els seus socis i rivals d’ERC per la gestió de la crisi, i per rodar i consolidar els seus nous lideratges electorals. Esquerra era conscient de les maniobres puigdemontistes i negava l’ajornament. Però la irrupció del ministre de sanitat, el socialista Salvador Illa, en la cursa electoral i els últims sondejos d’opinió han dislocat els càlculs previs.
La culpa és de les enquestes, no de la pandèmia ni del txa-txa-txa. O no només. Ho testifica l’espontània celebració tuitaire del dircom de Junts: «Ara tenim més temps per guanyar bé». Hi ha dues dades cabdals en els sondejos. Una s’ha emportat els titulars pel seu caràcter sorprenent: el relleu de Miquel Iceta per Illa i el consegüent enlairament del PSC. La segona no és tan estrident, però sí significativa: la tremenda dificultat d’ERC per elevar el vol sobre els postconvergents de Puigdemont. Aquest factor soscava el pols republicà com un sortilegi ancestral. No, no és la pandèmia. Ni el txa-txa-txa.
No és la pandèmia. O no només. És l’interès de Puigdemont i el tremolor d’ERC