De passeig per Geula
Una àvia jueva jaredí mira una sèrie americana al televisor de l’habitació de la residència de Jerusalem on viu. La seva família s’oposa que ho faci, perquè els jueus ultraortodoxos rebutgen la televisió. L’àvia, no obstant, descobreix gràcies a la sèrie que els americans no són tan dolents com ella creia, que estimen els seus fills i les seves dones, i que cuiden la seva vida familiar. Comença a resar pels americans de la sèrie, el mateix que pels seus fills i els seus nets.
Això és una petita part de l’argument de la sèrie israeliana Shtisel. Dues temporades i 24 capítols disponibles a Netflix –i nou més a punt d’estrenarse– que expliquen la història d’una família jueva jaredí al barri de Geula, a Jerusalem. El vell patriarca, Shulem, els seus fills i els seus nets. El seu estil de vida tradicional, centrat en la religió, l’estudi de la Torà i la família, on no caben la modernitat, ni els gossos, ni tampoc insurreccions tan inexplicables com la vocació artística del fill menor. Shtisel explica les petites i grans misèries quotidianes dels seus personatges: pèrdues, pors, alegries, èxits... Com tantes altres sèries, ni més ni menys.
El que fa que Shtisel sigui única és el seu punt de vista. No hi ha crítica, ni odi, ni bons i dolents, ni supèrbia, ni reivindicació, ni ganes de convèncer ningú. Tan sols hi ha naturalitat. Se’ns permet ser un més en aquesta família i aquest barri ultraotodoxos que mai abans ens havien interessat. Se’ns permet anar a les seves celebracions, passejar pels seus carrers, entrar a les seves ieixivà, sentir la seva música o provar un plat de cholent en un dels seus restaurants. Ens mostra que tots els éssers humans som iguals a altres éssers humans, malgrat les diferències en què creiem. És una vacuna contra la intolerància. Ens educa.
El món necessita més que mai persones capaces de bastir ponts entre cultures, de marcar les nostres semblances per sobre de les nostres diferències. Això és el que han fet els creadors de Shtisel, Ori Elon i Yehonatan Indursky, tots dos procedents del món ortodox. Indusrky va tenir la gosadia d’abandonar la vida religiosa i la més important de les escoles talmúdiques d’Israel per dedicar-se al cine. Només al sortir de la seva comunitat se’n va adonar de com el món veia els ultraortodoxos (o potser es va adonar que no els veia en absolut). Sospito que allà va néixer el seu desig d’explicar-se, d’explicar a la seva gent.
Escric això des d’un dels països que més odi ha professat als jueus en tota la història del món. Encara avui, la comunitat judaica és pràcticament invisible entre nosaltres. La nostra ignorància dels seus costums i de la seva cultura és aterridora. Detesto saber que aquest desinterès enfonsa les seves arrels en raons històriques remotes. Fins i tot sabent que el judaisme és molt més que els jaredís, molt més que Israel i també molt més que Shtisel, aquesta sèrie ens ofereix l’oportunitat de començar per alguna banda. Tant de bo la vegi molta gent.
Encara avui, la comunitat judaica és pràcticament invisible entre nosaltres