El canvi climàtic extrem
Els episodis de neu i fred que superen els registres normals són resultat de l’escalfament global del planeta i seran cada vegada més freqüents
Un dels recursos més utilitzats pels negacionistes del canvi climàtic és referir-se a la seva suposada absència davant de catàstrofes naturals relacionades amb el fred. En el seu feble argumentari, identifiquen canvi amb calor i qüestionen que pugui parlar-se d’augment de la temperatura mitjana del planeta davant l’evidència de registres estrictament hivernals. És el cas, per exemple, de les declaracions de Donald Trump el 2019 quan, arran de les grans nevades que van assolar els Estats Units, va exclamar: «¿On és el canvi climàtic quan se’l necessita?». Les confusions es donen fins i tot entre els que, sense negar la gravetat de l’emergència climàtica a escala global, posen en qüestió els seus efectes a nivell local, com el president d’Aragó, Javier Lambán, després de les nevades que va deixar el temporal Filomena al Pirineu. Que davant cada episodi de fred extrem hi hagi els que –per desconeixement o per mala fe– dubtin dels riscos reals de l’escalfament demostra fins a quin punt és necessari donar més veu a la ciència.
Els negacionistes, contra les prediccions dels organismes internacionals que advoquen per la reducció de l’emissió de gasos amb efecte hivernacle, responen a interessos econòmics i polítics, a un dèficit d’informació alarmant o a un conjunt de teories conspiracionistes que neguen les més contrastades dades científiques. Obliden que el canvi climàtic que ja patim es refereix a manifestacions d’un clima extrem i inestable, que tant pot provocar fenòmens com el Gloria de l’any passat o el Filomena de fa uns dies, com una sèrie continuada d’altes temperatures, sequera i desertització. Els científics adverteixen que la probabilitat que es produeixin aquests fenòmens extrems és cada vegada més alta. El debilitament dels corrents d’aire de l’estratosfera, amb un escalfament sobtat, afavoreix l’aparició d’àrees anticiclòniques, amb la formació de grans masses d’aire fred que, en contacte amb les càlides i humides, generen els fenòmens referits, una tempesta perfecta a la qual s’afegeix el desglaç dels pols, que desencadena fortes baixades de temperatura i tempestes de neu en latituds inferiors.
Només cal recordar les dades més pròximes. Segons el Meteocat, el 2020 ha sigut l’any més càlid a Catalunya des de 1950, amb un augment de la temperatura mitjana en un grau, en relació amb el període 1981-2010. Per a l’Observatori Fabra, amb registres des de 1914, l’any 2020 ha sigut el més càlid de tota la seva història. Al món, la situació és semblant, com es dedueix del programa d’observació climàtica Copernicus, amb el detall gens menyspreable que es tracta de sèries continuades dels últims anys, cosa que permet argumentar, sense cap dubte, una tendència creixent.
Les anomenades «ruptures del vòrtex polar», provinents directament de l’escalfament global, són responsables en bona part dels fenòmens que estem patint cada vegada amb més reiteració. És a dir, les nevades històriques i les gelades que superen els límits establerts no són la suposada confirmació d’una normalitat climàtica estacional i, per tant, la negació dels canvis atmosfèrics anunciats pels experts. Són justament la conseqüència d’una situació extrema que està arribant, si no s’hi posa remei urgentment, a un punt de no retorn que hipotecarà irremeiablement el nostre futur i el de les futures generacions.