Manual de resistències
Sobre ‘Viatge d’hivern’, de Schubert, la nevada ‘Filomena’ i les factures que vindran
Dissabte, 26 de desembre. Sant Esteve. Dinar familiar sense el meu germà. Tot i que la PCR li ha sortit negativa, decideix autoconfinarse per prudència, per la vulnerabilitat dels nostres progenitors (quina ensopegada de paraula). Un company seu d’oficina, dels de colze a colze, que havia començat amb febre i una tos de gos, ha donat positiu en Covid, i se l’han quedat a l’hospital. Una sobretaula raríssima amb la feliç vacuna com a tema principal de la conversa. Tots dos, el meu pare i la meva mare, tenen una cicatriu al braç com una medalla, de la mida d’una moneda de dos euros, una mossegada a la carn. La vacuna de la verola, diuen; se’n recorden del com i de l’on. Els avis també la tenien. Es tracta d’una marca generacional (no sé si de classe social també). En qualsevol cas, una osca de resistència.
Diumenge, 3 de gener. A dos quarts de sis de la tarda ja és fosc. Surto a caminar, sense més propòsit que el d’airejar-me i estirar les cames, amb l’Spotify a les orelles. Sona als auriculars Winterreise (Viatge d’hivern, 1827), de Schubert, en la veu del contratenor Xavier Sabata. Es perceben en la música el fred del desamor, la melancolia del viatger sense una destinació clara, la idea que el sofriment ens iguala a tots. Llegeixo més tard que la cançó número cinc, potser la més coneguda, es titula El til·ler (Der Lindenbaum), un arbre amb molt d’arrelament en la cultura alemanya, que en altres temps es considerava una protecció contra la pesta negra, l’epidèmia que va escombrar Europa al segle XIV. En l’escena final de La muntanya màgica, Thomas Mann envia el protagonista a lluitar a la Primera Guerra Mundial. Desconeixedor del seu tràgic final, Hans Castorp va cantussejant el lied d’El til·ler entre el fang de les trinxeres, sota el fragor dels obusos; la cançó l’ajuda a resistir. L’esperança, al cap i a la fi.
Dimarts, 5. Obsolescències. Tot i que bastant nou, el teclat de l’ordinador ja presenta símptomes de gastat irreversible amb diversos caràcters escantonats. En realitat, el fabricant s’ha limitat a enganxar una mena de calcomanies sobre cada tecla, tan barates que dues d’elles ja s’han difuminat del tot. Ni rastre de la o ni de la ela, les dues primeres lletres del meu nom... ¿Em dec estar esborrant?
Dijous, 7. Fins a les tantes ahir a la nit, fent zàping de canal en canal amb la notícia de l’assalt al Capitoli. ¿Deu haver sigut un malson? Semblaria una pel·lícula dolenta de sèrie B si no fos per la terrible amenaça que projecta. Els Village People embogits, el noi amb les banyes de bisó, l’ensenya dels confederats, la bandera de la supremacia blanca i l’esclavitud... A la tarda, whatsappejo amb una coneguda, establerta aquí des de fa anys, i el que salta a la pantalla em fa empassar-me saliva a cada frase: «Estic horroritzada. El meu pare va lluitar a la Segona Guerra Mundial i a
Corea per preservar el que jo i molts altres nord-americans pensàvem ingènuament que constituïen els principis de la democràcia al nostre país». ¿On ens conduirà tot això?
Dissabte, 9. Nevada a Madrid. El temporal Filomena ha convertit la Meseta en un decorat gegant per rodar-hi una altra vegada Doctor Zhivago. Pèssima gestió, comme d’habitude. Penso en els hiverns de Moscou, en la sal dels carrers, que devorava les botes com una gangrena. També fa taro aquí, així que obro un pot de llenties cuites i les tunejo a l’olla segons el
Mentre Falset i altres pobles es queden sense llum, el preu de la llum es dispara. Els sarcasmes tendeixen a multiplicar-se
receptari de la besàvia, un altre manual de resistències. El simple moviment del meu cos pel passadís desplaça aire fred, de manera que encenc una altra vegada la calefacció al màxim; veuràs quin riure la factura. [Dies després, Falset i altres tants pobles del Priorat i la Terra Alta es queden sense llum. També a Sant Roc, mentre el preu de l’electricitat es dispara. Els sarcasmes tendeixen a multiplicar-se].
Dijous, 14. Aquests dies costa posar energia en les coses. Allò més quotidià implica el doble d’esforç. Truco a la meva amiga Nora i xerrem una estona. ¡Fa tant que no podem veure’ns! Cada una inventa com pot estratègies per suportar la incertesa, lluitar contra l’aïllament, pal·liar la falta d’interacció social. Però, curiosament, en els últims dies totes dues, cada una per la seva banda, hem recordat, ai, el final d’aquella pel·lícula titulada Ferida (Damaged), en què un Jeremy Irons devastat després d’una passió amorosa camina pels carrerons del que sembla una illa grega, mentre la seva veu en off reflexiona: «Es necessita molt poc temps per retirar-se del món...». Que s’acabi això.