Els diumenges de ball robats
El 31 de desembre va tancar definitivament la Fundació Ludàlia, entitat de referència a oferir oci i cultura de qualitat a persones amb discapacitat intel·lectual a la capital catalana. La seva activitat estrella era la disco organitzada tots els caps de
Rere cada persiana abaixada, infinits buits. Les dels baixos del número 13 del carrer de Balcells, a la part alta del Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, gairebé a la frontera amb la Salut, continuen abaixades, gelades també pel fred, des del passat 31 de desembre, dia en què es va dissoldre la Fundació Ludàlia, una altra víctima col·lateral i silenciosa de la Covid. Un silenci que esgarrapa el cor en un espai que es va caracteritzar per la música, pels balls, per la vida. El lloc des del qual s’organitzaven aquelles sanes tardes de diumenge a la Sala B de Luz de Gas on desenes de persones amb discapacitat intel·lectual podien deixar a la porta la pesada etiqueta que sempre els acompanya i ballar i cantar i suar i barrejar-se com qualsevol jove qualsevol cap de setmana en la vida abans de la Covid.
Josefina Machado, la ja exdirectora de la fundació, hi portava més de 10 anys vinculada. Va començar de voluntària, a través de la seva germana, que té discapacitat. Quan va arribar de l’Argentina, el seu lloc d’origen, buscant recursos per a ella, va trobar aquest projecte de què es va enamorar. El van crear –com la majoria de recursos especialitzats en aquest sector– fa 20 anys la Consol i el Toni, pares d’un nen amb discapacitat quan, al fer 18 anys el seu fill, van veure que – aleshores– no existia una oferta d’oci i cultura adequada a la seva edat. Era tot molt infantilitzat i el seu fill tenia una discapacitat, però ja no era un nen.
Triar què beure
El projecte de la disco, el més mediàtic dels promoguts per l’entitat, però no l’únic, complia 12 anys a Luz de Gas. Van començar en un altre bar musical, però a la sala de Fede Sardà van consolidar la iniciativa. «Venia molta gent, de tot arreu, perquè no existia res semblant. Era una discoteca lliure, i una discoteca. Hi havia els mateixos cambrers i DJ que la nit anterior, l’única diferència era que no se servia alcohol i que era en horari de tarda», recorda Machado.
Les úniques normes de la disco de Ludàlia –en la qual participaven unes 100 persones per sessió– eren passar-ho bé i no fer res que no t’agradaria que no et fessin. «La gent amb discapacitat intel·lectual està molt acostumada que els diguin què han de fer, quan, com... que un cambrer els pregunti què volen prendre i escollir ells ja era una petita meta aconseguida», prossegueix l’exdirectora de l’espai qui, com tots, està fent el dol pel tancament. En aquesta mateixa línia, havien participat en l’organització de les festes de Gràcia, proposant que a les barres, en comptes de posar cervesa a un euro s’utilitzés una fotografia d’una cervesa, que és molt més fàcil perquè aquestes persones ho puguin assenyalar i puguin demanar. Havien iniciat també una col·laboració amb els castellers del barri i participaven en la Fira d’Entitats de la Salut.
Barreres invisibles
«A la discoteca, a més a més, sortien moltes coses. Era un espai de llibertat en el qual podien expressar-se, compartir... acompanyats per uns monitors que els empoderaven. Els sentien com a acompanyants, no com a vigilants ni tutors», prossegueix l’exdirectora.
L’objectiu principal de totes les activitats era que ells s’ho passessin bé i poguessin disfrutar del seu temps lliure amb un bon acompanyament. Machado parla de les barreres invisibles. «En altres discapacitats físiques les barreres són molt evidents; però les nostres rampes són invisibles i això és un gran problema perquè com no se’ns veu pot semblar que no existim...», reflexiona. Per això totes les seves activitats les organitzaven en llocs normalitzats. La discoteca, a Luz de Gas; el taller de teatre, al Teatre Almeria; el de fotografia al Pati Llimona, el d’informàtica, a la biblioteca Jaume Fuster...
L’última cançó
L’última sessió de disco va ser el 8 de març del 2020, moment en què ja tothom parlava del virus però ningú imaginava fins a quin punt canviaria les nostres vides. Una divertida tarda de rialles i balls que havia de ser una més, però que la pandèmia va voler convertir en l’última. Després de mesos de no poder realitzar cap de les seves activitats, la petita i tantes vegades premiada fundació (Premi Impulsa Príncep de Girona i el Premi Joves amb Valors 2008 de l’Obra Social de la Caixa) va esgotar al novembre els seus recursos i es va veure obligada a tancar. La seva raó de ser era socialitzar i ateses les circumstàncies ningú sap quan podrien tornar a fer-ho i era impossible mantenir durant indefinits mesos l’estructura, per petita que fos (que ho era).
El missatge que han deixat com a únic contingut a la web és tota una declaració d’intencions: «Mai deixarem de somriure».
«Les sessions a la disco eren per a ells espais de llibertat on sortien moltes altres coses»