Suposem que Barcelona és una ciutat
En paviments escrits, passió de Fran Lebowitz, ningú li planta cara a Nova York, però els pocs que hi ha a Barcelona la defineixen com una ciutat tastaolletes i inconstant.
La culpa és de Martin Scorsese i de la sèrie que ha rodat per a Netflix amb un únic propòsit, posar-se als peus de l’escriptora, columnista, actriu ocasional i bífida llenguallarga Fran Lebowitz (més informació a la pàg 35). Són només set capítols. Supongamos que Nueva
York es una ciudad. Aquest és el títol. Val la pena perquè per sota de la clorhídrica manera de parlar i pensar de Lebowitz surt una molt ben teixida teoria sobre què fa que Nova York, malgrat totes les seves ingratituds, sigui una ciutat excellent. El propòsit aquí no és fer pretencioses comparacions, perquè la Gran Poma és la Gran Repera es posi al costat de la metròpoli que es posi, però en el primer episodi Lebowitz dedica uns minuts a la quantitat de textos que hi ha escrits a les voreres i calçades de Nova York. Això sí que mereix una comparació. Almenys, amb Barcelona.
El cas és que el terra de Nova York és ric en literatura. Hi ha anuncis, grafitis, advertències, plaques commemoratives i, a prop de la biblioteca pública de la ciutat, fins i tot una quarantena de frases immortals de gent de diferents disciplines artístiques. Algunes són gairebé premonitòries dels populistes temps que corren. «La veritat existeix. Només cal inventar la falsedat». Aquesta és de Georges Braque. En contrast, la literatura tatuada sobre la pell de Barcelona és, a primer cop d’ull, lúgubre («un de cada tres morts en accident de trànsit anava a peu») i, així que s’avança en la recerca, descoratjadora, perquè retrata aquesta ciutat com una gran tastaolletes que comença tantes coses com les que no acaba. Aquí presentem uns exemples fruit d’una llarga capbaixa excursió.
Aquest avís als vianants abans citat no té més recorregut que la informació que aporta. És pura estadística. No hi ha en ell ni un bri d’enginy, alguna cosa així com la gràcia d’aquestes noves plaques que decoren un centenar d’embornals de la ciutat amb un text en què es recorda que el mar comença allà, just en aquesta reixa que desemboca al clavegueram, així que res d’utilitzar-la com a paperera. Té el seu què, cert, però no deixa ser una simple còpia d’una estratègia idèntica duta a terme molt abans a Cadis, Sevilla i Palma de Mallorca. Anem malament.
Res de textos furtius
Aquests dos primers exemples són, queda clar, missatges institucionals, res a veure amb aquells furtius textos amb què es despertaven els carrers de Madrid fa sis anys («mi más sentido bésame», «te comería a versos»...), que, segur, encantarien a Lebowitz. En un primer resum, Barcelona, 0, Madrid, 1, Nova York, ja ni en parlem.
Els terres de Barcelona, no obstant, requereixen una mirada potser més maldient, psicoanalítica fins i tot, perquè al final a aquesta ciutat se la coneix millor pel que un dia va voler fer però no va aconseguir, perquè es va quedar curta de forces i ganes. El cas més clar és el d’aquestes diverses dotzenes de plaques amb què es va premiar als anys 90 les botigues que donaven personalitat a la ciutat. Foses en bronze, es col·locaven davant la porta d’entrada per remarcar que en aquest gènere, en el del comerç singular, Barcelona no tenia igual. De beneïdes, aviat van passar a ser maleïdes.
En el dia d’avui, abunden a la ciutat les plaques sense botiga. Casos, n’hi ha molts. Per citar-ne una, Peines y Cepillos Ciutad, que estava al número 14 de Portal de l’Angel i que tenia una formidable historiassa darrere. Fa 100 anys, la mare de José Ciutad va estalviar perquè el seu fill pogués evitar anar a la guerra del Rif, però ell va desdenyar aquesta drecera, va viatjar, com tants d’altres, mal vestit i pitjor armat al nord de l’Àfrica, i, de tornada a casa, va destinar aquells diners a obrir la
seva botiga de pintes i raspalls, el 1922. Era una preciositat. Fins i tot els calbs hi entraven. Avui només en queda la placa, davant el número 14, en certa manera com una denúncia simbòlica de la brutal inditextització del centre de Barcelona. Moltes altres botigues mereixien una placa i no la van obtenir. El projecte, senzillament, va caure en l’oblit. Cap alcalde posterior a Pasqual Maragall va creure que fos necessari instal·lar més plaques, a tall d’¡atura’t, bala!, quan la llei d’arrendaments urbans va matar en sèrie una dotzena llarga de botigues irrepetibles. Això és ser una ciutat tastaolletes.
Hi ha un altre exemple gairebé idèntic. Pitjor encara, gairebé oblidat. Encara borratxa per haver organitzat uns Jocs Olímpics de categoria, a l’autoritat municipal se li va ocórrer tenir el seu propi Hollywood Boulevard de la fama, però no amb mans d’actors, sinó amb peus d’esportistes. Va arribar al seu zenit amb 24 plaques. En van retirar una, la de Lance Armstrong, quan es va saber que pedalava amb males arts. Les 23 restants passen totalment inadvertides en un tros de vorera situat entre l’estadi Lluís Companys i el Museu Olímpic, i és una llàstima, perquè els peus, calçats o descalços, són molt més suggerents que les mans. Alberto Tomba va deixar l’empremta de la seva bota d’esquí, Pau Gasol la seva llesca gegant de calçat esportiu, Severiano Balleteros la seva sabata clavetejada i Mark Spitz i Manuel Estiarte van posar descalços, el primer amb un peu grec de manual i, el segon, amb un canònic peu egipci.
Bombardeig feixista
La fama d’aquest bulevard va ser efímera, però la seva plusmarca de menysteniment va ser polvoritzada per un altre cas molt més revelador sobre com de disputada està aquesta ciutat amb els textos dels seus terres. El rècord d’estrena i ocultació l’ostenta una minúscula rajola de bronze instal·lada a la placeta de Manuel Ribé, amagada enmig del que un dia va ser el barri jueu. El 2015 es va col·locar al terra, amb certa pompa, un text en memòria de les 16 persones que van morir allà durant un bombardeig feixista el 30 de gener del 1938. Tan brutals van ser aquelles explosions que allà on abans només hi havia carrerons es va obrir, de manera inesperada, el solar perfecte per a una plaça, que amb el temps va acabar per portar el nom de Manuel Ribé. La placa, el dit, es va col·locar amb gran emoció, però un minut després que se n’anessin les autoritats, un bar va parar ràpid les taules per a les quals ja esperaven des de feia estona uns turistes. Va ser vista i no vista. Això sí, gràcies a la pandèmia és possible visitar-la.
Més respecte ha mostrat la ciutat amb l’anomenat Manifiest de Barcelona estampat en plena rambla de
Catalunya, a l’altura del carrer de Còrsega, un altre exemple d’aquest permanent vull i no puc de la ciutat. La seva presència passa molt inadvertida, però el van firmar més de 700 cares conegudíssimes de la indústria del cine, entre elles Paul Newman, Woody Allen, Martin Scorsese, Roman Polansky, Bernardo Bertolucci, Brian de Palma..., poca broma. Es va col·locar durant aquells curts quatre anys dels 80 en què Barcelona va voler ser tan referencial com Cannes en qüestió de cine. El festival apuntava maneres, però no va quallar. Un altre fiasco.
El repàs pavimental obliga a citar, per descomptat, les llegendes a la Rambla en memòria de les 17 víctimes mortals de l’atemptat del 17 d’agost del 2017. «Barcelona, que la pau et cobreixi, ¡oh!, ciutat de pau». Aquest és el text, en quatre idiomes, que es pot llegir al voltant del lloc en què el terrorista va posar fi al seu mortal atropellament. Allò de ciutat de pau donaria per a un llarg i sucós debat. El més destacable, però, és el que els va passar a aquestes plaques el desembre passat. Quatre musulmans van cobrir amb ciment la porció en àrab amb l’argument que no es poden trepitjar paraules escrites en la mateixa llengua de l’Alcorà. Quedaran moltes més plaques al tinter, segur. Però per acabar res millor que l’stolperstein de la plaça de Sant Jaume. Imita els que esquitxen els carrers d’Alemanya, davant el que un dia va ser llar de jueus víctimes dels nazis. El cas és que la Generalitat va decidir que Lluís Companys es mereixia un
stolperstein. Es va col·locar el 15 d’octubre. El problema és que la llamborda ha quedat darrere de les tanques que envolten el Palau de la Generalitat des que el procés es va endiablar. Fran Lebowitz segur que li trauria suc al cas.