La mateixa tensió, encara pitjor bava
‘Servant’ (T2) Diversos directors (Apple TV+, 15/1/21)
Hi ha molt poques sèries que continuïn sorprenent després del primer, segon i fins i tot tercer episodi. També són rares aquelles en les quals no es desaprofita un sol fotograma i no convida l’espectador a seguir la sèrie mentre mira el mòbil. Servant és aquella classe de raresa absoluta, una delícia recargolada i imprevisible en la qual mitja hora de capítol resulta més nutritiva que l’hora completa de moltes altres produccions. Té M. Night Shyamalan com a reclam (és productor i n’ha dirigit alguns episodis), però encara no és
més que plaer gairebé secret d’uns quants, potser per formar part d’Apple TV+, una plataforma encara a la recerca de públic i personalitat pròpia.
Però val la pena desemborsar els 4,99 euros d’una quota mensual tan sols per veure la primera temporada de Servant (i les de Dickinson i Ted Lasso, posats a fer), tràgic alhora que divertit thriller sobre un fill perdut, recuperat en certa manera i tornat a perdre; sobre la classe de coses que fem per evitar processar el dolor. La segona temporada remarca la part de diversió: sobretot des de La visita, Shyamalan ha decidit salpebrar els seus
contes espirituals (aquest, originat pel britànic Tony Basgallop) amb bones dosis d’humor, i a l’altura del tercer dels nous episodis, Pizza, que dirigeix la seva filla Ishana Night Shyamalan, sembla decidit a conduir això cap a la més trasbalsada comèdia d’embolic.
El que segueix és només per a iniciats, és a dir, no llegeixin si no volen espòilers. Recordem que, al final de la primera temporada, la cangur Leanne (Nell Tiger Free) havia deixat la casa de la seva idolatrada Dorothy (una aclaparadora Lauren Ambrose) i el seu menys estimat Sean (Toby Kebbell) per reunir-se
amb la secta (¡l’església dels Sants Menors!) de la qual havia fugit a la recerca d’una altra vida. Al principi d’aquesta nova temporada, el matrimoni continua entossudit a creure en el miracle, en la segona oportunitat, que el nen robat és el seu fill Jericho reviscut. La idea és recuperar-lo, costi el que costi, encara que impliqui tornar a portar a casa una cangur de poca confiança. I recuperar-lo, per descomptat, sense necessitat d’anar a buscar-lo. Si no fos així, ‘Servant’ perdria una de les seves senyes d’identitat: el desenvolupament en un escenari pràcticament únic, una casa bellíssima però
inquietant on qualsevol objecte i ritual del dia a dia semblen carregats de mort.
Els directors, o, més ben dit, les directores elegides per Shyamalan per acompanyar-lo en aquesta temporada cultiven a consciència aquesta permanent sensació de perill. Té tot el sentit del món que Julia Ducournau, directora de l’excel·lent drama caníbal Crudo, s’encarregui dels dos primers capítols: a la sèrie no és estrany el gairebé canibalisme, o si no recordem com el xef experimental Sean va incloure placenta a la seva recepta de croquembouche. A Ducournau la relleven Ishana Night Shyamalan,
el mateix Shyamalan i, finalment, un parell de promeses del cine de gènere més esquiu i autoral com Lisa Brühlmann (Blue my mind) i Isabella Eklöf (Holiday). Aquesta poc còmoda selecció de firmes remarca el caràcter únic del projecte, la seva condició de magnètica raresa. Un es debat entre l’altruisme i l’egoisme, entre l’obligació de continuar publicant comentaris exaltats i la temptació, bastant important, de quedar-se el preciós tresor per a un solo.