La muntanya, els reptes, el seu poble i el PSC
L’alpinista, de 49 anys, era un expert en vuitmils i havia dedicat dues dècades a conquistar cims per tot el món.
Feia molts, molts anys, que escalava. De fet, des de 1998 Sergi Mingote no va fer cap altra cosa que viatjar a qualsevol part del món a la caça d’una muntanya. Havia pujat 20 vegades a cimeres per sobre dels 6.000 metres. Però no només era un alpinista. Mingote era un activista de les xarxes socials, de saber explicar i explotar les seves aventures, les que ara l’havien convertit en el millor ambaixador de la candidatura pirinenca per organitzar el 2030 els Jocs Olímpics d’Hivern. I durant set anys alcalde del seu poble, de Parets del Vallès, i un bon socialista com el van definir ahir els seus companys del PSC, entre ells Miquel Iceta. «Juan Pablo (Mohr) i jo estem en una petita Samaya. Gairebé no hi cabem. A la nit el vent és incessant. Però seguim amb el pla establert». Va ser el seu últim missatge publicat a Twitter, escrit des d’una petita tenda de campanya a més de 6.000 metres d’altitud.
«Era estimat i amic de tots. Acostumava a sortir en bici amb cicloturista de Parets (de Parets també és Purito Rodríguez) i quan va ser alcalde sempre va ser molt pròxim a la gent. Com a cicloturista volia estar al dia de les altimetries i conèixer nous ports», explica Raül Massabé, veí de Parets, cicloturista i potser la persona que millor coneix les altimetries ciclistes de les cimeres catalanes.
El 2019 va publicar el llibre A
pulmó, sis vuitmils sense oxigen en 367 dies (Edicions Desnivell), on narrava l’experiència del repte que el va portar a coronar el cim de sis dels 14 grans colossos del món en tan sols un any i dos dies, entrant així en el rècord Guinness de l’alpinisme. Mingote va coronar l’Everest per primera vegada el 2001. Després va repetir l’experiència dos anys més tard, en una ascensió retransmesa per TV-3. Però també havia arribat al Pol Nord, havia creuat nedant l’estret de Gibraltar i en bici havia travessat tot Mongòlia. Es considerava un ultraesportista. I sobretot, lluitava per la inclusió mitjançant l’esport de persones amb alguna discapacitat.
«La mort a la muntanya comporta sempre tristesa. ¿Sabeu per què? Perquè des del moment en què un alpinista trepitja la muntanya està lluitant per sobreviure; i en les expedicions d’alta muntanya molt més. I quan es perd la vida, perd la partida, però evidentment perd molt més. Perd la seva família, perd els seus amics, ho perd tot», va escriure en aquest diari, el maig del 2019, després d’un accident amb víctimes que el va fer renunciar a la tercera conquesta de l’Everest.