Vindran més ‘Filomenas’
L’emergència climàtica extremarà els fenòmens meteorològics a tot el planeta. L’àrea mediterrània serà una de les regions més afectades
La crisi climàtica parla d’un planeta d’extrems. L’any 2020 va acabar com el més càlid des que tenim registres. I el 2021 ha començat amb un front de neu i fred que ha posat en perill gran part de l’Espanya peninsular. Es tracta de dues cares de la mateixa moneda. La temperatura mitjana del globus augmenta any rere any i els fenòmens meteorològics extrems augmenten la seva intensitat i freqüència. Mentrestant, l’eterna discussió amb els que veuen en la neu una negació de l’escalfament global dificulta el debat sobre el que hauríem de fer per canviar de rumb.
«No podem dir que la borrasca
Filomena d’aquest any o el temporal Gloria de l’any passat són fruit directe del canvi climàtic. Però sí que l’escalfament global augmenta la probabilitat que aquests fenòmens extrems ocorrin», explica Francisco J. DoblasReyes, expert en prediccions climàtiques i director del departament de Ciències de la Terra del Barcelona Supercomputing Center (BSC-CNS). «Creure en els efectes del canvi climàtic no és una qüestió de fe. Només fa falta mirar les dades dels últims 150 anys per veure que hi ha una cosa que no va», afegeix l’expert.
La teoria és clara al respecte. Com més calor impregni l’atmosfera, més gran serà el combustible que desencadeni un extens ventall de fenòmens meteorològics extrems; des de violentes tempestes fins a ferotges sequeres. Ja fa dècades que dades, models i prediccions indiquen que aquest és el futur cap al qual ens dirigim. I que la regió mediterrània serà una de les més afectades del món per la crisi climàtica.
«Feia una setmana que els meteoròlegs alertaven de l’impacte de la nevada de Filomena.
Tot i així, quan va arribar no hi havia res preparat. Amb la crisi climàtica està passant el mateix. Fa dècades que els científics alerten de la seva gravetat i ningú està fent res. Només ens n’adonarem quan sigui massa tard», reflexiona Doblas-Reyes.
Les últimes glaceres
Filomena va tenyir de blanc gran part del país. Les península va quedar coberta per la neu després de més de 30 hores d’intenses precipitacions, que van deixar al voltant de 50 litres per metre quadrat. Madrid va quedar col·lapsat per la nevada més gran del segle; mentre al delta de l’Ebre les tempestes tornaven a esborrar la línia de costa. Però ni tan sols aquesta impressionant nevada ha aconseguit reparar l’empremta
de l’escalfament global sobre el territori.
«Filomena ha portat neu a cotes molt baixes, però al Pirineu central hi segueix havent menys neu que un any de mitjana», assenyala Juan Ignacio López Moreno, investigador de l’Institut Pirinenc d’Ecologia (IPECSIC). Els estudis sobre el terreny mostren que en les últimes dècades la neu ha patit un important descens a Espanya. Sobretot a la tardor i primavera, quan el desglaç s’avança. Però més enllà d’aquest indicador volàtil, els experts assenyalen a les glaceres per entendre la magnitud real del problema.
Les glaceres espanyoles estan en perill d’extinció. Des de 1985 fins ara, Espanya ha perdut la meitat de les seves reserves de gel. De les 39 glaceres que es comptaven en aquell temps, tan sols 19 segueixen dempeus. Les perspectives de futur són encara més preocupants. Cada any es perd al voltant d’un metre de gruix a les glaceres espanyoles; un 5% del seu gruix total, que seria al voltant dels 20 metres. Si el desglaç avança com fins ara, en un grapat d’anys es començarà a fondre la capa de gel forjada fa 2.000 anys, quan els romans encara caminaven per aquests verals. «Si seguim així, d’aquí a 20 anys les reserves de gel a Espanya seran residuals», indica López Moreno. «El canvi climàtic no ens demana que ens fixem en si un dia fa calor i l’altre fred. Demana que mirem més a llarg termini; a què ens ofereix el futur», afegeix l’expert.
El futur del planeta
Mentre la crisi climàtica avança, les enrabiades negacionistes segueixen impregnant el debat públic. Xuksa KramcsakMuñoz, investigadora especialitzada en l’anàlisi del discurs ecologista, recorda que el negacionisme també és el reflex d’una visió política. I que, malgrat tot, la ciència no s’escapa de la crisi de confiança institucional. La lluita contra aquestes idees, argumenta l’experta, passa per replantejar-nos i incloure qüestions com l’educació ambiental, la consciència ecològica i el canvi en la visió antropocèntrica del món.
La premissa torna a ser la mateixa. Cada dia compta en la lluita contra el desastre ambiental. Tot i que el planeta tardarà a recuperar-se. «Si les emissions es reduïssin a zero avui mateix, la temperatura global continuaria augmentant durant anys i continuaríem patint els efectes de la crisi climàtica. Igual que quan estàs en un cotxe, frenes de cop i continues derrapant», explica Olga Alcaraz, coordinadora del grup de treball sobre Governabilitat del Canvi Climàtic de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). «Cal prendre accions immediates per frenar aquesta crisi i recordar que la base d’aquesta lluita és la justícia climàtica», recorda l’experta.
Sobre el paper, aquest 2021 serà un any clau per frenar la crisi climàtica. Els països adscrits a l’Acord de París haurien, en teoria, de revisar el seu compromís de disminució d’emissions. Les promeses realitzades fins ara resulten insuficients per frenar l’augment global de les temperatures. Llevat que prenguin accions contundents i immediates, el món es dirigeix a un escalfament de més de dos graus que portarà, al seu torn, a «una sèrie de desastres en cascada». La pregunta és. ¿És aquest el futur al qual aspirem?