«¿Vols lluitar contra l’escalfament? No viatgis a Bali»
Científic del CSIC, professor associat de la Universitat Rey Juan Carlos (Madrid) i divulgador sense fronteres, l’ecòleg consagra la seva vida professional a lluitar contra l’amenaça planetària del canvi climàtic sota el prisma de l’evidència científica. Exigeix més voluntat política i demana als ciutadans petits gestos, com anar-se’n de vacances al poble del costat i no a l’altra punta del món. —El president d’Aragó, Javier Lambán, va posar en dubte el canvi climàtic arran de la històrica nevada de Filomena. ¿Què li suscita aquest tipus de comentaris per part de polítics?
— Penso en el mite de Sísif, que aixeca una vegada i una altra la roca i està condemnat a fer-ho tota la vida. L’any passat vaig anar al Congrés dels Diputats i els vaig portar una diapositiva, la mateixa que vaig presentar fa 22 anys. Hi ha coses que fa més de 20 anys que les diem. Però si cal repetirles, ho fem. Apliquem pedagogia. Ens armem de paciència, som semiherois, com Sísif, i tornem a insistir en la diferència entre temps atmosfèric i clima. El que em fa una al·lèrgia tremenda és que es barregi meres intuïcions i opinions amb fets, dades i ciència. Això em regira.
— «Sabem el que un clima desbocat pot fer. Sabem el que s’ha de fer. Toca fer-ho», insisteix. ¿Què s’ha de fer?
— Planejar estratègies de mitigació a curt i mitjà termini. Contra el canvi climàtic es lluita amb adaptació i mitigació. La primera implica, per exemple, que les onades de calor matin menys gent. La del 2003 va provocar la mort de 30.000 europeus. Després hi ha hagut altres onades més fortes que han implicat menys morts. ¿Per què? Per un fenomen d’adaptació, els hospitals estan més ben preparats, les agències meteorològiques llancen els missatges millor i amb més antelació... Però l’interessant és la mitigació, que és molt més lenta i un no acaba de veure els resultats perquè els calendaris s’allarguen durant dècades. No s’ha de defallir, tot i que no vegis resultats. La política de reducció d’emissions és vital. Tu redueixes emissions, però hi continuarà havent Filomenes i huracans. Cal insistir.
— ¿Quin paper hi tenim els ciutadans del carrer?
— Les accions individuals semblen simbòliques però poden ser rellevants. Si molta gent baixa un 10% les emissions...
— ¿Com ho aconseguim?
— La llista ha de ser personal. Reciclar, disminuir el transport privat, circular en bici, aïllar la teva casa, regar menys .... Cada actuació té un impacte, però cal veure com és de viable per a tu. No podem ser ni Superman ni Superwoman i fer-ho tot i morir en l’intent.
— Digui algunes coses senzilles.
— Per exemple, tot el que està relacionat amb la dieta. Tots sabem que la proteïna d’origen animal té una empremta ambiental i climàtica molt gran. No tots ens hem de fer vegetarians, però reduir una mica la quantitat de proteïnes d’origen animal hi contribueix.
— Després tens el ferro baix i el metge et diu que mengis carn.
— És el que et deia de la llista personal, cadascú podrà executar més o menys coses. A l’Argentina es menja una quantitat de carn espectacular. Se serveixen filets de 500 grams. Dic jo que mig quilo de carn el pots dosificar en dues setmanes, fins i tot tres.
— Aquests gestos personals no són res si no hi ha voluntat política. Els Governs han de prendre decisions globals.
— Els polítics miren l’electorat. I si l’electorat no es mostra decidit, ells no prendran mesures impopulars. S’ho pensen molt, com està passant amb la pandèmia. Els epidemiòlegs et diuen que et quedis a casa i els polítics diuen que sí, però que surtis a comprar no sigui que se’ns enfonsi l’economia. A ningú ens agrada que ens racionin la gasolina i els quilòmetres, però necessitem governança global.
— Contra això no podem lluitar.
— Crec que sí. Utilitzem la paraula «canvi» en lloc d’«esforç» i «sacrifici». Un canvi que porta coses bones. No vegem com un desastre no anar de vacances a l’altra punta del món. En lloc d’això diguem: fixa’t què bé, que coneixeré aquesta ciutat o aquest poble al costat de casa que no conec. Cal veure això com un assoliment, una decisió pròpia.
— Ja està bé de viatges de noces a llocs llunyans.
— Exacte. ¿Vols lluitar contra l’escalfament? No viatgis a Bali. Tindria un valor simbòlic si ho fessin uns quants, però acabaria tenint un impacte real si cada vegada més gent s’hi suma.
— ¿Troba raons per a l’optimisme?
— El més fàcil és caure en apocalipsi. Trobar la manera de veure el costat bo a les coses és un símptoma de maduresa. Tenim una empremta mediambiental per càpita que no és sostenible. Hem de reduir-la. No vaig dient que no viatgis més en la teva vida. Però els vols transatlàntics han sigut massa barats. Els meus estudiants se’n van al Carib per menys diners que a Oviedo. Les agències de viatges haurien de tenir penalització fiscal per a aquests trajectes i incentius per a d’altres.
— ¿Quina nota li posaria al Govern en medi ambient?
— Va començar amb una força que ara, amb la pandèmia, ja no té. Però soc positiu i li dono un 6.