Inseguretat jurídica
Les restriccions de drets fonamentals s’han de justificar.
Ja ha sortit el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya amb el decret que trasllada al 30 de maig les eleccions previstes per al 14 de febrer. La seva lectura, al meu parer, resulta decebedora. Recordem que tant aquest decret com els que van ajornar les eleccions de Galícia i el País Basc no tenen una base jurídica clara. Els principis de legalitat i de jerarquia normativa, recollits a l’article 9 de la Constitució, impedeixen que un decret pugui contravenir el disposat en una llei. En els decrets d’ajornament s’incompleixen les regles que estableixen els calendaris electorals, i això és una vulnerabilitat possible si el decret és recorregut. Recordem que pot fer-ho, segons la llei de la jurisdicció contenciós administrativa, qualsevol persona que ostenti un dret legítim, cosa que en aquest cas inclou qualsevol persona amb dret a votar o a ser elegida. Contra això es podria argumentar que hi ha els precedents basc i gallec, que no van ser impugnats. En conseqüència, ja que cap tribunal va anul·lar aquests decrets, es podria suposar que disfruten d’una presumpció de legalitat. És cert, però no podem ignorar el context: entre les forces polítiques hi va haver consens. En cas de no haver-n’hi hagut, les discrepàncies haurien servit d’estímul a la interposició d’algun recurs. Dit d’una altra manera, el consens sobre els decrets els va atorgar una legitimitat que va inhibir les temptacions d’impugnar-ne la legalitat.
El consens partia d’una preocupació compartida, que avui vivim a Catalunya. És imprescindible acomodar el dret a la vida i a la protecció de la salut, d’un costat, i, de l’altre, el dret de participació. Els trobem als articles 15, 43 i 23, respectivament de la Constitució. Celebrar unes eleccions en temps de pandèmia posa en tensió aquests drets i els poders públics han de prendre decisions que poden portar a restringir un dret per preservar-ne un altre. Per això es pot entendre justificat l’ajornament d’unes eleccions, i ho argumenta molt bé el dictamen de la Comissió
Jurídica Assessora de la Generalitat del setembre de l’any passat, que el preàmbul del decret de dissabte cita amb profusió. Però amb això no n’hi ha prou perquè resulti convincent. Perquè es pot admetre un ajornament, però sempre s’ha de justificar de manera concreta. I això no ho sé veure al decret. ¿Quins indicadors concrets sobre la pandèmia justifiquen l’ajornament? Aquesta és una dada de la qual s’hagués pogut inferir que l’ajornament no només era teòricament possible, sinó indispensable i adequat. Les restriccions de drets fonamentals s’han de justificar com a mesures adequades, proporcionades i imprescindibles. No crec que aquest decret ho faci. I, a més, aquests indicadors concrets haurien pogut servir de referència per justificar un ulterior ajornament si el 30 de maig estiguessin igual o pitjor, o rebutjar-lo si estiguessin millor. Fins i tot, si milloressin, les eleccions es podrien convocar abans del 30 de maig.
Aquest silenci crea inseguretat jurídica. El Govern pot estar temptat de fer anar sense control el calendari electoral: en cada moment interpreta les seves dades epidemiològiques, i, en funció de les seves dades, presenta com a única possible la data que prefereix. Qualsevol que s’hi oposi és susceptible de ser considerat un enemic de la salut pública, i la ciutadania ho interpreta tot en clau partidista. Per això és lamentable que aquest decret no hagi comptat amb consens. I més quan s’anuncia la possibilitat de canvis per a la nova convocatòria. Alguns susciten poca discussió, com l’ampliació del cens electoral. Això afavoreix la participació. En canvi, es pot penalitzar la dels que han sol·licitat el vot per correu si se’ls obliga a repetir els tràmits. I la polèmica augmentarà si s’admeten noves candidatures: es pot dir que això augmentaria la participació, però també suposaria una càrrega inesperada per a les que ja s’havien formalitzat. Es veurien obligades a reformular la seva estratègia política a l’haver-hi nous competidors.