PITJOR DEL QUE SEMBLA
«El Govern hauria de fer cas ja a Draghi i a tots els que li estem demanant ajudes directes a pimes i autònoms»
La situació econòmica «és pitjor del que sembla» com a conseqüència de la pandèmia, «estem al caire del precipici amb les insolvències, especialment de pimes». Qui així parla és Mario Draghi, artífex de la victòria en la guerra contra l’euro del 2011-13 amb la seva famosa declaració que el BCE «farà tot el que sigui necessari i, creguin-me, serà suficient», com així va ser. Ho ha dit aquesta setmana en la presentació d’un informe elaborat per un prestigiós think tank independent, el Grup dels 30, on es destaquen tres idees: la recuperació després de la pandèmia serà més lenta i de menys intensitat que el previst; el suport massiu a la liquiditat de les empreses portat a terme quan es pensava que érem davant una crisi curta està ocultant la veritable magnitud dels problemes d’insolvència, ja evidents i que amenacen de saltar als bancs via morositat i impagats; els governs han d’actuar amb urgència recolzant directament les empreses, amb injeccions de capital, agilitant els processos de fallida i adoptant mesures estructurals que impulsin el creixement.
La pandèmia ha provocat una crisi econòmica atípica que ha estat induïda per un xoc extern imposat per motius sanitaris. Quan es pensava que la cosa anava per a tres mesos, es van posar en marxa mesures massives que garantissin la liquiditat d’empreses i famílies aprofitant l’impuls monetari del BCE. No obstant, si les restriccions sanitàries duren més temps, aquestes mesures es queden curtes. La política econòmica ha de passar del recolzament a la liquiditat, a la lluita contra una insolvència que abocarà al tancament milers de pimes i autònoms, així com moltes mitjanes i grans empreses, a convertir ertos en eros.
El Banc d’Espanya està advertint, també, de la precària situació financera de les empreses i el seu previsible impacte, com ara fallides, sobre el sistema bancari. Des de les organitzacions empresarials es demanen, igualment, ajuts directes a la supervivència de les empreses i no més crèdits i ajornaments que només incrementen la seva debilitat patrimonial. Aquests dies, Foment del Treball ha demanat la condonació dels crèdits avalats per l’ICO, que sumen més de 115.000 milions d’euros repartits entre gairebé 600.000 pimes i autònoms, així com 50.000 milions més en ajudes directes selectives. La Generalitat Valenciana ha aprovat un fons per recomprar deute empresarial i convertir-lo en préstecs participatius que computen com a capital. Com es veu, Draghi no està sol en la seva preocupació, ni a demanar als governs noves actuacions urgents.
Que la recuperació es desinfla comença a ser admès a Espanya. Una tercera onada de la pandèmia que se’ns escapa de les mans (el preu de «salvem el Nadal») i amenaça de fortes restriccions, els retards inexplicables en la vacunació i la conjunció de la tempesta ‘Filomena’ més una onada de fred, ens donaran un primer trimestre de l’any pla o, fins i tot negatiu, en termes de creixement intertrimestral, sobre un quart trimestre de l’any passat pitjor del previst. Això portarà les xifres sobre el creixement del PIB més a prop del 5,4% previst per la Comissió Europea que del 9,8% que va comunicar el Govern a Brussel·les assumint un gran impacte dels fons europeus, ja aquest mateix any. De fet, la vicepresidenta Calviño comença a parlar en les seves entrevistes d’un creixement per a aquest any «en l’entorn del 7%», que, fins i tot sent optimista, no permet recuperar els nivells previs a la pandèmia.
Però el pitjor és que no s’acaba de veure quins seran els impulsors de la recuperació aquest any. La política econòmica del Govern no té com a prioritat impulsar l’activitat econòmica després de la pandèmia. Les mesures adoptades fins ara són reactives, de contenció de danys, i a tot estirar, han aconseguit tapar els forats provocats pel virus. Però ni globalment, ni sectorialment, s’han aprovat mesures per reactivar l’activitat, quan es pugui, en aquelles que són, ara com ara, els motors del nostre creixement econòmic i que són, també, les que estan patint més amb les restriccions a la mobilitat.
Hi ha una mena de confiança cega en l’automatisme del cicle. En el fet que l’estalvi forçós fet avui per les famílies i que està en màxims històrics dispari el consum quan la regressió de la pandèmia ho vagi fent possible, és a dir, cap a la segona meitat de l’any. Només la política de vivenda, on s’han incrementat inversions per quintuplicar les rehabilitacions, i el foment del lloguer social es poden considerar mesures actives en favor de la reactivació econòmica sectorial, encara que deixin fora de suport, per raons incomprensibles, els incentius a la compra de vivenda nova, que tanta falta fa per al segment de joves.
El discurs oficial sembla fiar tota la política activa de reactivació als Fons Next Generation EU. A mitjà termini, és una bona estratègia, ja que mai havíem vist una injecció inversora publica de tal magnitud. Però a curt termini es plantegen problemes seriosos que el Govern central sembla no estar contemplant. Fins i tot acceptant que siguem capaços d’absorbirne la totalitat, és difícil pensar que el seu efecte dinamitzador comenci a notar-se ja aquest any per les dificultats que comporta la seva posada en marxa. Tant els procediments comunitaris com els previstos en el decret llei aprovat pel Govern són de gran complexitat, vinculada, en part, a la novetat de la iniciativa i, en una altra part, als poderosos biaixos d’una administració multinivell molt burocratitzada i molt escaldada pels casos de corrupció que estan als tribunals.
No hauríem, doncs, d’esperar aquest any creixements importants de la inversió relacionats amb aquests fons. Però encara hi ha més. La filosofia dels fons no és reactivadora de l’activitat a qualsevol preu. Estan pensats per ajudar a reformar els sectors econòmics impulsant la digitalització i la transició ecològica. Dos objectius lloables i necessaris, però que imposen una reconversió industrial que pot expressar-se com a destrucció creativa d’empreses que, junt amb la deslocalització, pot ser letal sobre el teixit productiu. Un exemple: ¿seguiran els quatre grups automobilístics mundials produint a Espanya els gairebé tres milions de cotxes que fem ara, quan hagin de ser elèctrics i d’emissions zero? Res ho garanteix. Per a això, s’han de fer coses que, de moment, no s’estan fent.
En l’itinerari, al llarg del recorregut cap al paradís del nou model productiu, podem trobar-nos que aquest any i el pròxim se sumen les fallides empresarials per la pandèmia i els tancaments per la reconversió verda i digital. Un panorama gens encoratjador, que no és inevitable. Però per a això, el Govern s’hi hauria d’anticipar, fer cas ja a Draghi i a tots els que li estem demanant ajudes directes a pimes i autònoms juntament amb mesures de reactivació sectorial, aprofitant que, ara, està finançant la meitat de les seves emissions de deute a tipus negatiu. L’any que ve, potser és tard. Perquè això està pitjor del que sembla.