El primer any de pandèmia

L’1 de febrer es compleix el primer any de la pandèmia a Espanya, amb el desolador balanç que el pitjor dia és avui. O divendres passat, que per al cas és el mateix. En aquests moments ja es veuen les factures al final del túnel, per constatar que serà difícil mantenir les restriccions i continuar pagant el sou dels epidemiòlegs alhora. En brut, el país fa un any que està confinat. La Universitat de Cambridge va decretar que va patir a la primavera l’enclaustrament més estricte i la pitjor gestió de la crisi. En aquest punt toca meravellar-se que els 54.000 morts reconeguts a Espanya suposin un desastre sense pal·liatius enfront els set (sense mil) de Taiwan o els 35 (sense mil) del Vietnam. Tret de suposar que l’epidemiologia oriental recorre a pocions miraculoses, s’haurà d’admetre que el virus s’ha enfurismat amb Occident i s’ha suavitzat a Àsia i Àfrica.

Espanya ha emmalaltit per sobre de les seves possibilitats; costa trobar una correlació entre les restriccions i la reducció de contagis Al novembre, Pedro Sánchez va tornar a estrènyer el cinturó de les llibertats, a la recerca del nombre màgic de 25 en la mesura de l’impacte de la pandèmia que Alemanya ha imposat al món. Tres mesos d’alarma després, aquest índex se situava en 575. Els epidemiòlegs parlen de l’efecte satànic del Nadal, fins i tot del Black Friday, però a un profà li costa culpar una festa il·legal de 200 persones que un país sencer multipliqui per 1.000 la propagació a Àsia.

Nou mesos, nou anys

L’any turbulent de la pandèmia es tanca descobrint que han sigut suficients nou mesos per fabricar una vacuna, però es necessitaran nou anys per administrar-la a la població. Olivier Blanchard, que va ser economista en cap de l’FMI i és un dels caps més assenyats d’Occident, es limita a pronosticar que «d’aquí a un any estarem notablement millor». Amb aquesta perspectiva d’una pandèmia perdurable, potser resulta massa dràstic canviar d’epidemiòlegs, però es podria canviar, almenys, de restriccions.