Una història sobre soledats no desitjades
‘La vella lluita’ és un curt que mostra la quotidianitat d’una àvia que passa els dies sola a casa. L’obra s’inspira en la Maria, una dona de 95 anys que les directores de la cinta van conèixer a través d’Amics de la Gent Gran.
Malgrat que el van acabar de rodar poc abans de la pandèmia, el delicat curtmetratge de les germanes Marina i Carol Rodríguez Colás podria ser un fidel retrat de la soledat no buscada en la qual durant aquests mesos han viscut milions de persones grans, sobretot dones. Un aïllament que el virus ha agreujat, però que venia de lluny i seguirà quan tot això passi, com mostra amb una tendresa que defuig la llàgrima fàcil, sense ocultar la duresa, però ressaltant la dignitat, La vella lluita, candidata als 13ns Premis Gaudí.
La història va néixer de l’amistat entre la Marina, una jove guionista orgullosament de Cornellà, i la Maria, una dona de 95 anys a qui quan era jove li agradava tenir amics grans, i ara que és més gran li agrada tenir amigues joves. Això explicava la Maria, nascuda en un poblet de Girona i instal·lada a Barcelona fa dècades, a la Marina, voluntària d’Amics de la Gent Gran, en una de les seves freqüents visites, en les quals la cineasta –en aquell moment no tenia gaire clar per a què– anava anotant idees en una llibreta.
Imatges «robades»
La Maria és una dona sense fills que mai es va casar, una outsider de la seva època, com la defineix la seva jove amiga, amb qui va connectar des del primer dia, ja fa un lustre. La Marina va quedar enamorada dels detalls vintage de casa seva, tan semblant a la seva (tot i que en el cas de l’àvia no fos una cosa estudiada).
La guionista anotava imatges com la de la seva amiga estirant el fil del telèfon fix per comprovar si estava ben connectat perquè feia dies que no sonava. O ajudant-se d’unes tenalles per arribar al pot de cafè soluble de l’armari –massa alt– de la cuina. O dibuixant en papers números ben grans per enganxar a sobre del teclat del telèfon, massa petit. Escenes que clava en l’ànima de l’espectador la Rosó, l’actriu que la representa i qui, igual que la Maria, «té una ment lúcida i molt sentit de l’humor, rient-se d’ella mateixa», assenyala la Carol, codirectora del curt, qui afegeix que per a totes dues cada dia «és una batalla per mantenir la dignitat i superar la frustració que el seu cos ja no acompanyi la seva ment».
A partir de les anotacions en aquesta llibreta van elaborar un guió i, amb l’impuls de Dones Visuals, van trobar productores per poder rodar. Començava llavors una altra aventura: trobar l’actriu. La primera intenció de les directores era que fos la mateixa Maria, però no van aconseguir convèncer-la.
«Vam recórrer tots els balls de casals d’avis de la ciutat per trobar-la», expliquen les germanes Rodríguez Colás. Van trobar finalment la Rosó, la protagonista, també sòcia d’Amics de la Gent Gran, que havia sigut vedet de jove. Tot i que mai havia actuat abans, va acceptar el repte, i a partir d’aquesta interpretació va aconseguir un paper a Càsting Giulietta, obra estrenada al Teatre Lliure.
Noms ratllats
La vida de la Maria no és la de la Rosó, però podria ser-ho. De fet, la Carol apunta que van integrar molts detalls de la Rosó al personatge, que retrata una cosa molt universal. Tampoc retrata la seva casa (tot i que també ho podria fer); el curt està rodat a Cornellà. Ni la seva roba; els vestits que llueix eren de l’àvia d’Eva Murgui, una de les productores. És especialment bonic el vermell que porta en l’escena en la qual rep a la porta, després de mirar-se al mirall i comprovar que està guapa, el repartidor del súper, l’única persona que apareix al pis en tota la pel·lícula, a qui convida a berenar, tot i que... no pot.
Un dels protagonistes inanimats del curt és el telèfon. La relació de la nonagenària amb aquest, la seva única connexió amb l’exterior (al marge de la tele, aquesta freda companyia de rialles enllaunades). La impotència que sent al parlar amb un contestador automàtic que li recorda impertinent que pot fer totes les gestions a la pàgina web o el dolor a l’escoltar en veu d’una amiga de la infància a l’altre costat que ha mort el Julián, «tan bon nano». Al penjar, agafa l’agenda i ratlla amb un llapis el seu nom i el seu número. Un altre més.